Segons expliquen treballadors d’una de les empreses –que aporten les proves documentades–, l’empresari els va inscriure al Servei d’Immigració amb domicili a la Massana, però en realitat estan allotjats en un hotel de la Seu d’Urgell. El Diari va contactar amb el propietari de l’establiment urgellenc i va confirmar que al seu negoci té obrers del Perú, “dos en cada habitació i sense fer cap diferenciació de la resta de clients”.
El problema, segons fonts jurídiques, radica que aquestes persones no viuen a Andorra i cada dia travessen la frontera, per tant, no poden ser catalogades com a treballadors desplaçats, ni tampoc com a transfronterers, ja que són extracomunitaris i el seu domicili és al Perú.
Els empleats estan molt queixosos del tracte que han rebut de l’empresari que els va contractar a l’origen. Expliquen que els sous de la construcció a Lima són bons i que acostumen a buscar personal per les províncies, on els salaris són més modestos. Allà els prometen unes condicions que, quan arriben a Andorra, són lletra morta.
No només el sou, que és més baix que el que ofereix GST –la primera que va aprofitar aquesta modalitat de contracte a Andorra i que ha estat elogiada pels treballadors per la seva seriositat–, sinó que hi ha altres punts que els treballadors qualifiquen com “un afany d’engreixar els beneficis a costa dels nostres diners”. Per exemple, esmenten que els cobra cinc euros pel desplaçament en furgoneta quan hi ha un treball extra o que els descompta 140 euros per la targeta de crèdit per poder operar a Andorra.
L’hostal de la Massana va ser reformat i llogat a aquestes empreses per ubicar-hi els seus treballadors. “Les instal·lacions deixen molt a desitjar”, es lamenten. Allà hi convivien persones de tres empreses, però divergències entre elles van fer que un d’ells decidís portar els seus 16 empleats a la Seu, on conviuen i s’han de desplaçar cada dia, a les sis del matí, a Andorra per iniciar la jornada laboral.
Dins tot aquest embolic s’ha d’afegir la denúncia d’una empresa colombiana contra una d’Andorra per no haver cobrat el percentatge de beneficis acordats. En aquest cas, els treballadors eren colombians però no existia un trasllat entre empreses del mateix grup, com passa amb els peruans. Era tot fictici i els paletes de Colòmbia eren captats per l’empresa i traslladats a Andorra.
GST, per exemple, té el domicili a Andorra, però té una societat que opera al Perú des de fa 20 anys, de manera que la màxima preocupació no és la mà d’obra, sinó aconseguir els permisos i els apartaments per llogar, tenint en compte la complexitat del mercat immobiliari. La fórmula de GST va ser copiada per gent de confiança de la mateixa empresa, però amb un interès d’enriquiment ràpid i fent promeses que després no es complien, com un contracte indefinit. El cas més dramàtic és un treballador que va haver de tornar a l’obra després d’una operació d’apendicitis. També es queixen que algun grup, quan ha tornat al Perú, no ha rebut el dar-rer salari.
