Xavier Llovera, l'arqueòleg del sentit
La trajectòria de Xavier Llovera no és només la història d'un professional de les excavacions sinó la crònica de com Andorra va passar de ser un país sense mapa subterrani a tenir una identitat patrimonial estructurada. Tot i que el text original situa l'inici del seu camí en Juberri, on al 1984 treballava sota les ordres de Pere Canturri, la seva evolució professional ha transcendit molt més enllà d'aquella primera campanya.
> «Potser per això l'arqueologia se li va quedar petita de seguida. No perquè l'abandonés, sinó perquè va entendre que descobrir sense explicar era deixar la feina a mitges.»
Aquesta reflexió marca el punt d'inflexió en la seva carrera: comprendre que les pedres no són objectes morts dins una vitrina, sinó elements vius d'un relat col·lectiu. Després de formar-se a Barcelona i Girona, Llovera va impulsar projectes clau com la Farga Rossell, la Ruta del Ferro o la recuperació de llocs simbòlics com Casa Rull. Aquests espais han passat d'edificis abandonats a testimonis actius de la memòria nacional.
La lluita per un Museu Nacional
Una de les seves obsessions més persistents ha estat defensar l'existència d'un Museu Nacional que organitzés el país sense reduir-lo només a una acumulació d'objectes. Durant anys, mentre es parlava del projecte i s'anunciaven intencions en programes electorals, la realitat era diferent: el museu encara no existia com espai físic integrador.
> «Perquè el que ell defensa no és tant un edifici com un relat: una manera d'ordenar el país.»
Aquesta visió ha permès connectar disciplines i èpoques, des de la prehistòria fins a les institucions contemporànies. La seva aproximació combina rigor acadèmic amb capacitat divulgadora, transformant la crítica en eina pedagògica.
Dels jaciments al paisatge protegit
La perspectiva de Llovera ha evolucionat cap a una arqueologia del paisatge: no només el que hi ha sota terra o dins museus, sinó els murs, camins i edificis que sostenen l'entorn actual. Projectes com Primera Pedra exemplifiquen aquesta inversió de mires: enlloc d'esperar a la desaparició per valorar el patrimoni, es conserva activament la pedra seca i s'inventarien els béns immobles.
Actualment treballa també en l'estudi detallat del que ha passat amb Casa de la Vall, analitzant què cal conservar d'aquest edifici ple de memòria política. Després de quatre dècades, des de les excavacions a Juberri fins als estudis arquitectònics actuals, el fil conductor roman intacte: mirar una cosa antiga i preguntar-se quin sentit té per a nosaltres avui.
Una llegenda viva del patrimoni andorrà
La seva feina reflecteix un perfeccionisme metòdic capaç de vestir la persuasió d'una simpatia gairebé amical. Avui, gràcies al seu treball reflexiu i continuat, Andorra coneix millor el seu passat recent i llunyà, entenent que saber què hem estat no és només un exercici històric sinó una eina per construir el futur comunitari.