Ens ho va advertir primer Macron al discurs de la plaça del Poble, després el primer ministre portuguès i ahir va ser el ministre d'Exteriors de Luxemburg: "No hi haurà una segona oportunitat". Amb l'acord d'associació, és clar. Enterrava així les últimes esperances dels qui encara somien a fer seure Brussel·les a la taula de negociacions. Això no passarà. I en el cas que passés, és inimaginable que en sortissim amb un text més avantatjós que el que signarem el 19 d'octubre a Brussel·les. Ens ho han dit del dret i del revés, però encara n'hi ha que es creuen míllor informats que Macron, que Luis Montenegro i que Xavier Bettel. Però no és que l'acord sigui el mal menor. És un bon acord, com el Pacte d'Estat no s'ha cansat de dir tot i que alguns insisteixin que no se n'ha parlat prou. Un acord que preserva essencialment les competències en immigració, que reconeix excepcions a la carta, que preveu llarguíssims períodes de transició per als sectors estratègics i que garanteix l'accés al lliure mercat. Per als euroescètics no n'hi ha prou, però ja està bé de culpar a Europa de tots el que no funciona. El problema de l'habitatge no l'ha generat Europa; el boom demogràfic no és culpa de Brussel·les; l'estancament de les negociacions per despenalitzar l'avortament, tampoc; ni el retrocés del català al carrer. Però un mercat de 450 milions de persones potser ens ajuda a resoldre alguns d'aquests probelemes. Això sí, ni ens faran un vestit a mida, com advertia gràficament Jaume Bartumeu el dia del debat, ni tornarem a l'esplèndid isolation d'un passat que tampoc va ser tan idíl·lic com alguns s'entesten a recordar.

❤️ M'agrada!