La bola negra triomfa a totes les sales on s’exhibeix, hi ha dies que la gent no troba entrades per veure-la i totes les tertúlies en van plenes. García Lorca ressona a tot arreu i això no és poca cosa. Molta gent també parla molt bé dels grans actors d’El ser querido. Però els veïns de la Seu no podem anar a veure ni Penélope Cruz a la primera, ni Javier Bardem a la segona perquè ja no tenim cine. Aquest estiu ens hem hagut de moure si hem volgut passar-ho bé amb Odisea, pensar amb Viatge al país dels blancs o escalar amunt i avall amb Spiderman. I tot sembla indicar que passarem l’hivern també sense cine perquè els cinemes Guiu ja no funcionen. Ni la sala 1 amb les seves estrenes més comercials ni la petita però immensa sala 2 amb aquella programació tan cuidada i intel·ligent.
Què hi perdem els ciutadans? Els grans, els mitjans i els joves? Si és que hi perdem alguna cosa. Què significa viure en una població sense cine? Ens trobem davant d’un canvi radical en els models de consum cultural sense marxa enrere?
Què sabem de la possible compra de l’edifici per part de l’Ajuntament més enllà de les xifres? Què s’hi podria fer? Què podria aportar al teixit cultural i associatiu, al teatre, a la música, a les altres arts...? A les associacions? Als artistes?
Podria ser l’edifici un equipament cultural alternatiu a un auditori nou? Tindrem mai un auditori – teatre nou?
Un edifici de propietat municipal inclouria un cinema comercial? Com podria encaixar en un equipament públic? Un negoci d’exhibició de pel·lícules? Qui vendria entrades i crispetes cada tarda i nit de tots els caps de setmana de l’any? Hi ha alternatives a un cinema comercial?
I ara veiem Los domingos (bona i inquietant) en un DVD de la biblioteca posat a la Play –amb ajuda dels tècnics evidentment– i La bola negra, una pel·lícula una mica massa llarga i insistent en el missatge, amb alguns moments grotescos, hereva d’Almodóvar, molt poètica a estones, intel·ligent en molts moments, als cinemes Illa Carlemany. La pel·lícula de Javier Ambrossi i Javier Calvo podria resumir el significat del cinema per a la gent, per a una societat. A més de moure una indústria important i generar negoci –que no s’inquieti el capital– proposa una sacsejada mental sobre el rebuig de l’homosexualitat masculina en diferents èpoques, reivindica i fa reviure la figura i l’obra de García Lorca i provoca debats, crítiques i comentaris.
El cinema és necessari no per sobreviure, però sí per viure, per seure en una butaca i esperar que passin coses en una pantalla de grans dimensions que no té res a veure amb la tele d’una sala d’estar, serveix per conèixer històries, per sentir i per pensar, per riure i per plorar, plantejar-se preguntes, entendre el món i els individus que l’habitem. Per passar-ho bé, per plaer.
Sense cine per a 'La bola negra'
