Qui soc si no competeixo?
L'exkarateca andorrana Sandra Herver ha viscut un procés de profunda transformació personal després d'una retirada forçada que li va treure la competició, però que també li va permetre descobrir qui és més enllà dels medalles. A 30 anys, l'esportista reconeix haver passat pel dolor del dol per deixar el tatami i ara gaudeix plenament de moments abans impensables.
Una carrera interrompuda per la salut
La trajectòria d'Herver no va ser lineal. Va néixer amb una cardiopatia congènita que li impedí fer combat fins als 12 anys, però mai es va deixar definir pel diagnòstic. Després de dedicar-se durant 24 anys al karate, dels quals 12 a l'elit i professionalitzar-se als 16, la seva carrera va patir un revés greu el 2019.
Els metges li van advertir que necessitava una operació a cor obert amb risc vital. La primera preocupació de Sandra no va ser morir sinó saber quina intervenció li permetria tornar a competir: «Quina és la millor perquè jo torni a competir?», preguntava a la cardiòloga.
Set anys després d'aquella operació, una lesió a l'esquena i una recaiguda precipitaren el final definitiu de la seva carrera esportiva. El cop més dur no va ser físic sinó psicològic: «Qui soc si no soc això?», es preguntava en descobrir que ja no podria competir.
> «El 2024 va ser l'any més dur de la meva vida»
La recerca d'una nova identitat
L'esport havia condicionat tant la seva existència que desconeixia què li agradava menjar fora de la dieta, com volia vestir-se o què fer amb el temps lliure. Va començar teràpia per recuperar una identitat amagada darrere de la competidora.
La retirada encara desperta contradiccions en ella mateixa. Fa poc, en una competició, va tornar a imaginar-se amb els guants posats, tot i que una nova intervenció a l'esquena podria tenir conseqüències greus fins i tot impedir-li caminar:
> «Val la pena jugar-t'ho per dos minuts? Tres, en aquest cas?»
Alguns dies encara vol respondre que sí; altres ha après a valorar la vida recuperada. El 2025 va començar a trobar-se millor i assegura haver fet les paus amb el passat.
Un llegat més enllà de l'or
El karate també és una història familiar per a Sandra, filla del president de la federació, Xavier Herver. Va créixer compartint tatami amb el pare i el germà, conservant una fotografia del primer dia on observava una classe sense seguir les indicacions.
Entre els records més estimats hi ha els dos ors guanyats a Malta el 2016 i la desfilada dels Jocs Mediterranis d'Orà, on va fer de banderera. No competir als Jocs dels Petits Estats d'Andorra del 2025 va ser una altra ferida per a ella.
L'homenatge sorpresa que li van organitzar després de retirar-se la va marcar profundament: «Em valoren molt la persona que soc, no la competidora que he sigut».
Ara és directora tècnica de la federació i seleccionadora nacional. Treballa amb joves en els quals reconeix les inseguretats que ella va patir i ha trobat una vocació en l'acompanyament psicoemocional. Ha après a reservar-se temps per pintar, llegir i gaudir d'activitats abans impensables.
> «Ara estic superbé»
La Sandra que només sabia competir ha descobert que pot sentir-se plena sense fer-ho. La victòria més important d'aquesta etapa no es penja al coll.