Samu Ponce troba el seu equilibri entre el bronze mundial, la feina i la família
El corredor de muntanya andorrà Samu Ponce ha estat protagonista al programa 'Fora de joc' de Diari TV, on ha explicat com va transformar l'estrès laboral en una nova passió gràcies a la muntanya. A punt de complir 35 anys, el deportista acaba d'aconseguir un podium mundial amb bronze durant els Jocs Mundials de curses de muntaina celebrats a San Sebastián de la Gomera.
> "De vegades corro per mi, però moltes vegades també corro pels altres", ha afirmat Ponce en l'entrevista. La medalla és el resultat d'un procés que implica renúncies constants: dues hores corrent són dues hores menys esmorzant amb la seva filla de quatre anys o passant temps al parc.
De l'esport professional a una via d'escapament
Fa tres anys, després d'un pas pel ciclisme amb l'Agrupació Ciclista Andorrana (ACA) i impulsat per Maverick Viñales, Ponce va decidir deixar la competició durant gairebé un període de tres anys. La feina el va absorbir fins al punt que ell mateix admet haver-se equivocat en dedicar-hi tanta energia.
> "Necessito una via d'escapament", es repetia.
La solució la trobà a tocar del seu domicili: caminant pels camins del poble. A diferència de la bicicleta, que requeria logística complexa, sortir a córrer només necessitava unes sabatilles. Aquelles simples sortides es van convertir en entrenaments estructurats i finalment en una carrera d'èxit internacional.
La caiguda mental abans del bronze
La progressió no ha estat lineal ni exempta de dificultats. A la cursa OCC de Chamonix, una caiguda prèvia va condicionar la seva preparació i el van obligar a pensar en abandonar gran part de l'esforç. Amb la família desplaçada per animar-lo, es trobà sol davant del fracàs imminent.
Va decidir afloixar: caminar i recuperar el control mental abans d'acabar lluny dels primers classificats. Vint dies després d'aquella prova difícil, arribaria la medalla de bronze mundial a San Sebastián de la Gomera. Ponce recorda que no existeix cap cursa sense moments negatius:
> "No recordo cap cursa en què no hagi tingut un mal moment", explica.
Per això insisteix que gestionar l'aspecte mental és tan crucial com tenir cames fortes. La disciplina obliga a sortir d'hores primerenques, transformar trobades amb amics en sessions compartides i prioritzar la parella quan arriba una estona lliure.
L'emoció de la meta i el futur
El record més valuós per al corredor no és només la medalla, sinó la imatge del pare i el germà esperant-lo a la línia d'arribada. El seu germà gairebé va saltar les tanques per abraçar-lo, una escena que encara commou Ponce.
Amb un calendari de 2027 ja al cap i reptes com el circuit UTMB, no pensa afluixar. Ha après que la muntanya és alhora una exigència física i l'espai ideal per desconnectar mentalment del dia a dia, mantenint sempre l'objectiu inicial: trobar un espai on respirar.