Una reforma parcial que manté el control episcopal sobre la salut

Andorra, novembre del 2026. El Govern de Xavier Espot ha presentat una proposta legislativa que descriu com un avenç històric: deixar de castigar penalment la dona que avorta. No obstant això, l'estructura de la llei conté una paradoxa greu: mentre el dret a decidir es reconeix per a les dones, els professionals sanitaris que practiquin aquesta intervenció romanen sota l'amenaça de presó.

La proposta estableix tres mesos i fins a cinc anys d'inhabilitació professional com a càstig pels metges. El Govern defensa això com un "equilibri institucional", però la realitat és que no es legalitza l'avortament ni s'assegura una prestació sanitària efectiva dins del país.

> «La dona ja no seria condemnada per decidir, però el metge encara podria ser condemnat per ajudar-la»

Aquesta situació obliga les dones a continuar viatjant a Catalunya o França. Quan l'accés al dret depèn de disposar de diners i temps per sortir del país, la igualtat es converteix en un eslògan més que en una garantia real.

El filtre doctrinal com a obstacle legal

Malgrat aquesta reforma amb mitges, el copríncep episcopal Josep-Lluís Serrano Pentinat hauria expressat reserves durant la seva visita recent. Tot i que el Govern assegura no haver rebut cap petició formal de retirada del seu suport, una qüestió clau continua sense resposta: per què una llei votada pels representants del poble ha de passar políticament pel filtre doctrinal d'un bisbe?

El Partit Socialdemòcrata, amb Susanna Vela, ja va presentar tres esmenes que inclouen la despenalització fins a les catorze setmanes i el reconeixement de l'autonomia de les dones. En canvi, Andorra Endavant condiciona el seu suport a la posició episcopal, mentre que Demòcrates manté una proposta per deixar de castigar qui demana l'avortament però penalitza encara la persona que ho fa possible.

Un precedent constitucional i casos històrics

Hi ha un precedent clar en la legislació andorrana. El 2022, la Llei 30/2022 va reconèixer el matrimoni entre persones del mateix sexe i només fou sancionada per Emmanuel Macron; Joan-Enric Vives no la signà. Això demostra que l'absència de signatura episcopal no és sempre un veto insuperable, desmunta així la idea que qualsevol regulació necessiti aquesta validació.

Aquesta història té un nom propi: Vanessa Mendoza Cortés. El 2019 va denunciar davant el comitè CEDAW de les Nacions Unides les restriccions als drets de les dones a Andorra. Va acabar investigada i acusada penalment per desprestigi institucional, una acció que alertà organismes internacionals del seu efecte dissuasiu.

El 17 de gener del 2024 va ser absolta judicialment. El fet central no s'esborra: una defensora dels drets humans va haver de comparèixer davant la justícia després de portar la situació a un organisme internacional, demostrant les limitacions del sistema local.

Orígens del conflicte i alternatives institucionals

El conflicte no és nou. El 28 d'abril de 1993, Roger Rossell, Simó Duró i Jordi Llovera ja demanaven al Consell General que s'aclarís davant la Santa Seu el fonament del poder temporal del copríncep episcopal. La petició va ser desestimada.

El Codi de dret canònic prohibeix als clergues assumir càrrecs públics amb potestat civil, tot i que el Vaticà reconeix el coprincipat mitjançant l'acord de 2008. Aquesta contradicció requereix una explicació jurídica precisa.

Mentrestant, la Mitra afronta interrogants sobre la gestió d'una presumpta agressió sexual contra un sacerdot de la diòcesi, on les dates i investigacions exigeixen transparència total.

Hi ha alternatives reals plantejades: utilitzar els mecanismes de signatura única; estudiar la substitució pel rei d'Espanya o crear un copríncep civil amb la fórmula «Foix i la Terra»; establir dues titularitats civils; optar per una república parlamentària, o redefinir les funcions episcopals com a estrictament simbòliques.

Cap reforma constitucional és una drecera: l'article 105 exigeix iniciativa de deu consellers, el 106 requereix dinou vots i referèndum, i el 107 la sanció dels coprínceps. Precisament per això cal obrir el debat amb documents i garanties.

El 2026 la pregunta torna amb força incontestable: qui decideix els drets i el futur d'Andorra? El poble o la Mitra?