Havia sobreviscut a tres guerres –les dues mundials i la civil–, a una pandèmia, la grip espanyola, i al bombardeig de Bordeus, on havia anat a espetegar després de sortir del camp de concentració de Vernet. Amb aquests antecedents, deia ahir Joan Viladomat, “s’entén que el meu avi fos un home essencialment optimista. Deia sempre que podia que Andorra havia sigut la salvació de la família i quan algú se’n queixava sempre deia el mateix:
Recordeu-vos-en del Congo!”
El més curiós de tot és que cap membre de la família de Josep Viladomat (Manlleu, 1899-Escaldes, 1989) havia estat mai al Congo. Però resulta que el país africà –aleshores colònia belga, perquè estem parlant del 1940– va ser una de les tres destinacions possibles que se li van oferir a l’exili francès: les dues primeres, Mèxic i Argentina, per mediació de Negrín, el president de la República a l’exili; la tercera, el Congo, va ser l’ocurrència d’un amic belga que hi veia un món de possibilitats (?) per a un artista com Viladomat. Però finalment es va imposar la quarta, Andorra, on ja l’esperaven la dona i els tres fills: ell hi va entrar sol, a peu i pel port d’Envalira, quina premonició, al 1941, es va establir a Escaldes i s’hi va quedar fins al final. I com deia ahir el cap de Govern, Xavier Espot, en l’entrega a l’escultor de l’Orde Carlemany a títol pòstum, “va arribar com a refugiat, hi va trobar una llar i ens va deixar un llegat que avui forma part de la nostra identitat”.
Però estàvem al Congo. Perquè resulta que el 1959 va esclatar la revolució, el 1960 es va independitzar i els següents anys van ser un bany de sang:
–Si ens n’hi haguéssim anat ens haguessin tallat el coll. Així que recordem-nos-en del Congo i menys queixar-nos.
Una divisa estupenda en aquests temps de llàgrima fàcil.
Però l’Orde de Carlemany que ja és en possessió de la família Viladomat no és per aquesta lliçó d’estoïcisme a l’escaldenca sinó per l’obra escultòrica que l’ha sobreviscut, que ahir va glossar el seu biògraf, Joan-Francesc Ainaud, que podem contemplar des del 1986 a la sala Viladomat del CAEE escaldenc i, encara millor, en les moltes escultures seves repartides per les nostres places i carrers, des de La Morisca dels jardins de Casa de la Vall i el bust del bisbe Benlloch, a la capital, La Puntaire, a Escaldes, i el bronze del síndic Cairat, a Sant Julià. És discutible que sigui, com sosté Ainaud, l’artista amb més obra als nostres espais públics –molt probablement l’honor sigui de Sergi Mas, tot i que l’art no és cap competició– però això no treu la profunda petja que va deixar, perquè com de nou va dir Espot, “els nostres carrers serien avui difícilment inimaginables sense l’escultura de Viladomat”.
L’acte va servir també per evocar el llegat català de l’escultor –pensin només en La Maternitat, el monument a la República que coronava el Cinc d’Oros i l’Avi del Barça, avui a la Masia–, es va passar per alt l’estàtua eqüestre de Franco, de record potser incòmode però un episodi fascinant, i ja que hi som, acabem amb el Nen amb peix que estava mig amagat en un racó de la plaça Rebés, que el Comú va retirar el 2023 i que, cal esperar, tornarà quan s’estreni la nova plaça. Que així sigui.