Mònica Ruiz, escaldenca de 52 anys, dona testimoni sobre la realitat del cuidat
demà al col·loqui organitzat pel Cineclub de les Valls
Mònica Ruiz, una dona de Vallnord, ha viscut durant gairebé dos anys el pes d'una malaltia degenerativa que li va robar la vida pròpia i l'estabilitat emocional. Avui, abans del seu acte públic, explica com transitar des del diagnòstic fins a trobar una xarxa de suport.
Un camí iniciat fa quatre anys amb el diagnòstic
tot va empitjorar quan la mare ja no hi era
El procés es va iniciar fa quatre anys, quan els metges van confirmar l'Alzheimer al seu pare, que en té 82. La detecció inicial fou obra de la seva mare, però el diagnòstic definitiu del neuròleg només arribà un any després del seu falleixement. En aquell moment, els símptomes eren lleus; no obstant això, sense l'ajuda materna, la situació va deteriorar-se ràpidament.
> «La mare ho va detectar. Al principi era lleu, però un any després que ella morís va empitjorar»
La càrrega emocional i burocràtica: no dormir ni gaudir
L'evolució de la malaltia va ser vertiginosa per a una família sense recursos econòmics suficients. Els tràmits administratius es van convertir en un pes insostenible mentre Mònica, juntament amb la seva germana, assumien tot el càrrec del cuidador.
> «Saps que és degeneratiu i t'has de moure per aconseguir ajudes... Ser cuidadora em va afectar en tots els àmbits. No tenia vida pròpia»
El desgast mental era constant: veure com s'esvaeix la persona estimada, combinat amb l'ansietat econòmica i la falta de temps per descansar, portava Mònica al límit psicològic.
La lluita entre el privat i el públic durant dos anys
després d'un any intentant ingressar a residència pública
Durant els primers sis mesos des del diagnòstic, la solució parcial fou un centre de dia. No obstant això, les necessitats nocturnes eren insatisfetes: el pacient quedava sols i en perill d'extravassar-se o patir incidents domèstics.
La família va haver de recórrer al sector privat, assumint costos que no podien permetre's econòmicament. Només després de tres mesos addicionals, van aconseguir l'ingrés 24 hores en una residència pública. Aquest canvi es produí gairebé dos anys i mig des del començament de la malaltia.
> «Vaig acabar deprimida, estava al límit... Gràcies a això vam recuperar les ganes de viure»
Reptes per al sistema sanitari i associacions d'ajuda
Mònica destaca que si bé el personal dels centres mostra una dedicació excel·lent, la manca de recursos fa caure sobre l'espatlla del cuidador familiar tota la càrrega. La prioritat hauria de ser personalitzar l'assistència sense dependre estrictament de l'ordre d'arribada o les condicions econòmiques.
Per a altres familiars en aquesta situació, el seu missatge és clar: esperança, confiança i acció immediata. Recomanable contactar amb l'Associació de Malalts d'Alzheimer, una entitat que ofereix suport emocional i guia pràctic per navegar la complexa xarxa assistencial.
Demà a les 20.30 h, Mònica Ruiz compartirà el seu testimoni al col·loqui del Cineclub de les Valls en un acte dedicat al Dia del Cuidador.