Mesas va néixer al Principat i hi va viure durant la infància i l’adolescència, abans que part de la família tornés a Andalusia. Actualment viu a Almeria capital i pràcticament cada setmana es desplaça fins a Lúcar, però tampoc ha perdut el contacte amb Andorra. Hi puja diverses vegades l’any, hi conserva casa i negocis familiars i no dubta quan parla de la seva vinculació amb el país. “Jo em considero andorrà. Soc andorrà”, assegura.
La història familiar al Principat havia començat molt abans. Un germà del seu avi va ser el primer a marxar de Lúcar i arribar a Andorra. Al poble acabaria sent conegut com Pepe el Andorrano. Després d’ell, durant els anys cinquanta, la família es va fer càrrec del refugi d’Envalira, on va treballar durant una primera etapa. Quan van aconseguir estalviar prou diners, van baixar al Pas de la Casa i van començar una nova etapa vinculada als comerços i als serveis del nucli.
L’arribada d’aquell primer familiar també va provocar un efecte crida. Després vindrien sis o set germans més, entre ells els avis d’Alexandre, i la veu es va anar escampant entre amics i veïns dels pobles de l’Almanzora. “Van pujar en massa per treballar”, explica Mesas.
No va ser un cas aïllat. En una visita de l’aleshores alcalde de Lúcar al Pas de la Casa va xifrar en unes 300 les persones procedents d’Almeria que havien emigrat cap a Andorra, instal·lant-se majoritàriament al Pas. Moltes provenien de Lúcar, però també d’altres municipis de la comarca de l’Almanzora.
El Pas de la Casa que es van trobar aquelles famílies tenia poc a veure amb l’actual. Durant la postguerra era encara un nucli molt petit i va ser a partir de finals dels anys quaranta i durant les dècades següents quan va començar a créixer amb noves construccions, hotels, comerços i serveis.
Els primers anys, segons el que Alexandre havia sentit explicar a casa, van ser durs. El canvi entre el sud d’Almeria i els hiverns del port d’Envalira era només una part de l’adaptació. El seu avi li relatava com al refugi havien d’estar disponibles a qualsevol hora per atendre les persones que quedaven atrapades per la neu. “Em contava històries de llevar-se a les tres de la matinada i haver d’atendre una família francesa que s’havia quedat tirada”, recorda.
Aquella etapa al refugi va permetre a la família anar estalviant fins que va poder baixar al Pas. “Va ser una època molt dura, però amb una molt bona recompensa”, explica Mesas. Un cop instal·lats al nucli, van començar a obrir negocis en un moment en què el Pas creixia ràpidament. “Cadascú va obrir una tenda, un hotel, un comerç”, resumeix. La seva família va obrir Casa Mesas i, posteriorment, el JMM, un establiment que encara avui continua vinculat a la família.
‘CARRER PAS DE LA CASA’
La relació amb Lúcar va acabar anant més enllà de les històries familiars. Durant anys hi ha hagut contacte institucional entre Lúcar i Encamp i representants del municipi almerienc han visitat el Pas en diferents ocasions.
A Lúcar hi ha, fins i tot, un carrer que porta el nom de Pas de la Casa a causa del vincle que van crear les generacions que van emigrar a Andorra i com a reconeixement a les oportunitats que hi van trobar. “Al final van coincidir no només en l’àmbit de treball, sinó també en l’àmbit social”, explica.
Aquella vinculació també ha arribat a les generacions següents. El pare d’Alexandre va arribar al país quan tenia quatre anys i ell ja hi va néixer i créixer al Principat. Tot i marxar-ne quan era adolescent, ha procurat mantenir també la llengua. “Em preocupo de mantenir el català perquè m’agrada. Ho sento com la meva essència”, afirma.
Quan Alexandre es va posar al capdavant de la part del negoci familiar dedicada a l’oli, l’any 2011, una de les primeres coses que va decidir va ser portar el producte a la Fira d’Andorra la Vella. La primera experiència no va ser especialment bona comercialment. “La primera fira que vaig fer va ser horrible a nivell de vendes”, recorda. Tot i així, va decidir tornar-hi l’any següent. Aquesta serà ja la seva quinzena participació.
La finca produeix, segons explica, al voltant de 60.000 litres d’oli l’any. La major part es comercialitza per altres vies, però en reserva entre 2.000 i 3.000 litres per portar-los a Andorra. “Ho fem una mica per romanticisme”, admet. La Fira també li serveix per retrobar-se amb familiars, amics i clients que, en alguns casos, coneixen perfectament la història que hi ha darrere de la parada.De fet, quan algú li pregunta què hi fa un oli d’Almeria a Andorra, Mesas aprofita per explicar-ho. “Em diuen: ‘Ostres, Almeria, si això està lluny’. I jo sempre explico que no està tan lluny, que hi ha una connexió”, relata.
Aquest any es planteja, a més, pujar a la Fira amb el seu fill gran perquè comenci a conèixer els orígens de la família. Una família que va arribar al Pas des de Lúcar buscant feina i que, dècades després, continua mantenint el contacte entre els dos llocs.