Les darreres ombres de justícia capital

El 18 d'octubre de 1943 va marcar el final de les sentències mortals a Andorra. Pere Areny, conegut com a Gastó de la Costa, havia estat condemnat pel Tribunal de Corts per assassinar el seu germà Antoni durant una nit fosca prop de Ransol.

> «El mòbil, segons la sentència, era l'herència.»

La lectura pública de la pena es va fer a la plaça Príncep Benlloch d'Andorra la Vella abans que un escamot policial conduís el condemnat fins a la Roureda de Sansa per afusellar-lo. Aquest acte no va ser solitari en l'estat; formava part d'un llegat europeu ple de contradiccions.

Un passatge entre garrots i guillotines

La història local recorda també el cas del 1860, quan Joan Mandicó va morir per la mà del garrot vil després de matar Gil Areny. Aquell moment, l'impulsor d'aquesta eina fou el bisbe Caixal, qui la defensava com una alternativa més «humana» a la forca.

A l'altra banda de la frontera francesa, Foix mantenia encara la guillotina com a símbol del càstig. El 24 d'agost de 1928, François Dedieu va ser executat públicament davant les portes de la presó després de matar el matrimoni Couderc amb una maça i punyalades per robar els seus béns.

> «Una multitud es va concentrar als voltants de la presó de Foix. Fins i tot es van mobilitzar gendarmes a cavall per controlar els espectadors.»

Dedieu va morir a les sis del matí, convertint l'acte en el darrer executat públicament amb guillotina a la ciutat.

El canvi de visibilitat: de la plaça al recinte penitenciari

No obstant això, no fou l'última execució. El 12 de juliol de 1949, Francisco Gutiérrez va ser guillotinada a Foix després d'haver assassinat el seu patró, senyor Fouet, per apoderar-se de 200.000 francs amb cops de martell.

Aquesta vegada, l'acte es va produir dins del recinte penitenciari. França havia prohibit les execucions públiques ja el juny de 1939. Entre aquests dos episodis hi havia una transformació significativa: la justícia continuava matant, però deixava de convertir la mort en espectacle.

Abolició i memòria col·lectiva

L'Urgellet presenta una realitat diferent. Durant la repressió franquista, diversos habitants van patir consells de guerra i execucions sovint lluny dels seus pobles originals. Cal distingir entre les persones executades físicament a la comarca i els condemnats que moriren en altres indrets.

Andorra va abolir la pena de mort *de iure* amb l'aprovació de la Constitució del 1993. França ho havia fet el 1981, mentre Espanya la suprimeix de l'ordenament penal ordinari el 1978, tot mantenint-la legalment en l'àmbit militar fins al 1995.

> «Les fronteres dibuixen estats i jurisdiccions, però no separen les experiències humanes.»

Recordar aquests últims executats no significa justificar els seus delictes, sinó preguntar-nos com una societat podia considerar legítim allò que avui reconeixem com irreversible. La pena de mort està molt lluny de la nostra idea de civilització i és un trist llegat cultural integrat en moltes tradicions religioses occidentals.

Avui, des d'una òptica democràtica europea, refusem aquesta pervivència legislativa, però no podem oblidar el passat recent fosc que convé recordar de tant en tant per evitar la repetició.