La paradoxal decisió de demolir habitatges socials a França, només uns quilòmetres d'Andorra

A només 11 quilòmetres del límit amb el Principat, on la manca de vivenda assequible s'ha convertit en una crisi estructural, l'Hospitalet-près-l'Andorre prepara un acte que sembla irracional: enderrocar 21 pisos socials. Aquest conjunt residencial, situat a 1.450 metres d'alçada i envoltat de muntanya, ha passat de tenir pràcticament tots els habitatges ocupats a quedar completament buit.

L'organisme públic propietari dels immobles considera que no té sentit invertir 3,5 milions d'euros en la seva rehabilitació si no hi ha demanda real. La decisió ha obert un front entre l'Oficina Pública de l'Habitatge (OPH) de l'Arieja i el batlle del municipi, Arnaud Diaz.

> «Hem passat de 20 habitatges ocupats fa trenta anys a una desocupació total», va afirmar Thierry Tourtoulou, director general de l'OPH. Aquest deteriorament progressiu ha arribat a un punt que considera insostenible per al consell d'administració.

El contrast amb la realitat andorrana és brutal: mentre als carrers del Principat trobar un pis de lloguer assequible es torna cada vegada més difícil, a l'altra banda de la frontera hi ha edificis que ningú no vol ocupar. Els 21 pisos socials, construïts a mitjan anys vuitanta, pateixen condicions marcades per l'aïllament geogràfic i hiverns rigorosos.

L'OPH defensa que destinar diners públics a un conjunt residencial sense sol·licituds d'ocupació seria difícilment justificable. A més, les normes francesses limiten la possibilitat de llogar-los lliurement a altres persones interessades, incloent-hi residents fora dels requisits establerts.

Per contra, el batlle Arnaud Diaz rebutja perdre una eina essencial per frenar el despoblament. «La disponibilitat d'habitatge és fonamental per al futur d'un municipi que afronta dificultats demogràfiques», defensa l'alcalde. Destruir els pisos podria limitar encara més les possibilitats de recuperar població en una zona on cada família compta amb el seu valor.

Aquest conflicte evidencia dues maneres oposades d'afrontar el futur dels petits municipis de muntanya: preservar els habitatges per intentar recuperar habitants o assumir que, sense demanda efectiva, mantenir-los representa una despesa difícil de sostenir. La decisió final dependrà si la inversió de 167.000 euros per habitatge es considera un mal menor davant l'alternativa del buit total.