La realitat històrica darrere la 'neutralitat' del Principat

Olivier Codina acaba de publicar una monografia exhaustiva sobre l'evolució institucional del Consell General, obra que redefineix com s'ha entès durant segles el paper internacional d'Andorra. El patracol de gairebé sis-centes pàgines titulat *El Consell General. Gènesi d'un parlament des del feudalisme (1289-1933)* posa en qüestió la visió romàntica que associa automàticament el caràcter andorrà amb una vocació de no indisposar-se amb ningú.

> "la neutralitat era una pràctica, no una teoria; un recurs flexible, adaptat a les circumstàncies, i sovint interpretat de manera divergent segons els actors que la mobilitzaven"

Aquesta cita del llibre és clau per entendre que el concepte actual de país neutral és totalment anacrònic si s'aplica al passat andorrà. La recerca demostra que no es tracta d'un pacifisme genètic, sinó d'una construcció pragmàtica nascuda de les necessitats polítiques del moment.

Equilibri entre sobirania francesa i episcopal

El nucli dur d'aquesta estratègia ha estat sempre evitar que una de les dues corones —la francesa o l'espanyola— absorbís el Principat. Com recorda Codina, els Pariatges originalment prohibien fer ús de la força armada dels andorrans per part d'un cosenyor contra l'altre, però no impedien intervenir respecte a tercers si ho requeria la necessitat.

La Revolució Francesa del 1789 va ser un punt d'inflexió crític. Amb l'abolició dels drets feudals i la desaparició del copríncep francès, els andorrans van negociar urgentment per mantenir l'equilibri davant el risc de quedar sota la sola tutela del bisbe. Aquesta dinàmica va consolidar-se al segle XIX, moment en què la comunitat local ja percebia aquesta postura com un element central de la seva identitat política.

Una diplomàcia flexible per a l'equilibri institucional

L'autor conclou que el Consell General sempre ha tingut com a objectiu final "preservar l'equilibri entre les sobiranies compartides i limitar les ingerències dels poders veïns". Aquesta lògica de supervivència contrasta amb la interpretació contemporània, on sovint es tergiversa el significat històric per adaptar-lo a una realitat internacional que no existia fa tres segles.

La investigació confirma que els andorrans han jugat un paper actiu en la construcció del seu estat modern gràcies al desenvolupament secular d'aquesta pràctica basada en l'equilibri, garantint així una coexistència sense absorció de cap de les dues sobirania originals.