La realitat glaçada als Pirineus
L'estiu que acaba d'esclatar amb rècords històrics de calor no només ha afectat les ciutats, sinó també els cims més alts dels Pirineus. Els números són brutals i deixen poc marge per a la il·lusió: la glacera de la Maladeta continua retrocedent a un ritme alarmant que ja no es pot ignorar.
Segons dades recollides recentment, l'extensió del gel s'ha reduït fins als 11,7 hectàrees, una xifra que representa menys de la meitat dels 23,3 hectàrees que ocupava fa només deu anys. El deteriorament és tan accelerat que des del 1991, quan es va iniciar el seguiment científic sistemàtic, la massa glacial ha perdut un 76% de la seva superfície, passant dels 50 hectàrees originals a l'estat actual.
> "La desaparició de la glacera és un procés ja encarrilat i pràcticament inevitable."
Aquesta frase, atribuïda a María Luisa Moreno, responsable del estudi que ha posat sobre tauleta les dades més recents, resumeix el pesant context en què es troba l'entorn natural de la parròquia d'Encamp. La llengua glacial no s'està quedant enrere: ha retrocedit 560 metres des del començament del monitoratge. Només entre els estius del 2025 i el 2026, la línia de gel ha reculat un altre cop amb contundència, fins a perdre 17 metres. A més d'aquest retrocés horitzontal, l'amenaça és vertical: el gruix del gel s'ha esmorteït en 37 metres des de 1991, registrant una pèrdua addicional de 2,3 metres només durant aquest últim any.
Els investigadors atribueixen aquesta decadència a un conjunt de factors climàtics que ja no són excepcionals: temperatures persistentment elevades, onades de calor freqüents i una manca crònica de precipitacions. La conclusió és clara per als experts: la Maladeta podria deixar d'estar considerada com una glacera activa en un futur molt proper, probablement dins de una o dues dècades. Un cop perd aquesta qualitat dinàmica, es transformarà en una gelera estàtica.
Aquest canvi no és només estètic; té conseqüències directes per a la gestió del risc hidrològic i paisatgístic. A mesura que el gel continua fonent-se sense poder ser substituït, nous estanys d'alta muntanya aniran apareixent com a resultat de l'esfondraments progressius. És un escenari que demana una reflexió urgent sobre la nostra relació amb el medi ambient i les decisions necessàries per mitigar-ne els efectes en tot Andorra.