Hi ha coincidències estranyes o contradiccions difícils d’entendre.
Evidentment parlem del projecte del mirador de la Capa.
No entraré en detalls tècnics, Andorra disposa de persones molt més qualificades en aquest sentit; parlaré  d’allò que al meu entendre es diu sentit comú. 
L’Alt de la Capa ja és per si mateix un mirador extraordinari a l’abast de gairebé qualsevol caminador. Tot el paisatge ofereix vistes panoràmiques i tranquil·litat. Per tant, no crec que la petita dificultat que presenta per accedir-hi no sigui motiu per atraure-hi visitants. Sospito que darrere aquest projecte hi podria haver un projecte de telecabina com ja existeix a Creussans, com es vol fer a Canillo i com es volia fer al pic de Carroi. Digueu-me malpensat. Tant de bo m’equivoqui.
Més enllà d’aquesta reflexió, i aquí torno a la contradicció anteriorment mencionada, el Govern d’Andorra, que alguna cosa hi hauria de dir, presenta oficialment i simultàniament la candidatura de tot el país per esdevenir Reserva de la Biosfera de la Unesco.
Coincidència de dates del projecte de mirador en alta muntanya  i de candidatura a la Unesco. No sé si la Unesco sabrà veure aquesta flagrant contradicció, fins i tot contrasentit. Jo crec que salta als ulls que tot no s’hi val.
En reiterades ocasions he dit, escrit i proclamat que Andorra podria estar deixant de ser un país amb perill de convertir-se en un mer producte comercial. El paisatge és objecte de cultura, un patrimoni,  i no un motiu de consum.
Hem d’explicar el nostre paisatge, la nostra toponímia. Casamany, Casa Gran, Padern, el pare que protegeix Andorra la Vella i Escaldes-Engordany dels vents freds del nord, el Madriu, la mare que dona aigua i per tant vida a la vall principal, i tants cims més amb noms que ens parlen, que diuen coses. I la Capa, una piràmide natural que domina Arinsal i Pal amb tot el simbolisme que se li pot atorgar, és gairebé una muntanya sagrada. Aquesta és l’Andorra que hem d’explicar i valorar en lloc de posar un barret ridícul a una muntanya.
La idiosincràsia d’Andorra, el seu paisatge, si no és malmet, les seves institucions, la seva història, la seva cultura, la seva gent... si ho sabem preservar i explicar són prou interessants per atraure una clientela de qualitat. Convertir el país en un parc temàtic és anivellar-nos amb molts altres indrets que no disposen d’actius naturals com nosaltres. La nostra força és ser diferents.
Mirant la sessió de comú de la Massana amb motiu de l’aprovació del projecte, vaig comptar set braços aixecats per votar-hi favorablement. Em direu que el consell de comú és decisiu. Potser, però potser també caldria tenir en compte la xifra rècord de més de quatre mil signatures que s’hi van oposar. Si em permeten els senyors cònsols i membres de la majoria, els diria que aquestes més de quatre mil persones no han votat en contra dels mandataris comunals sinó a favor de la salvaguarda d’una muntanya emblemàtica, no solament de la parròquia, sinó de tot Andorra. Si hem  de postular a la candidatura de la Unesco, fem-ho bé.
 I si els mandataris comunals em permeten un altre consell, a la meva edat crec que ja m’ho puc permetre amb tot el respecte que els dec, és valorar aquesta reacció ciutadana en defensa del seu propi país. Valorin, senyora cònsol i altres membres de Comú, aquesta reacció positiva d’un col·lectiu format no només per amants de la muntanya, sinó també per persones molt qualificades. La veu dels ciutadans, i en aquest cas són molts, s’ha de tenir en compte, per la seva quantitat i qualitat. El seu propòsit és que la Massana sigui realment referent de la natura, tal com diuen alguns anuncis parroquials: “muntanyes d’emocions”. 
Algunes vegades em demanen de fer conferències per parlar d’Andorra, sovint a l’estranger. No ens adonem que som un país estrany que suscita molta curiositat i vet aquí el que els dic: “Andorra és miracle, un bocí  de geografia que la història ens ha llegat, un bocí únic però molt fràgil, que continuarà sent curiosament únic si el sabem cuidar i respectar en la seva essència.” 

❤️ M'agrada!