L’enveja, sentiment de rebuig causat per algun complex d’inferioritat, denota expectatives frustrades i grans defectes i es materialitza, per exemple, quan considerem com a ofenses personals i injustícies els bons èxits i les perfeccions alienes o, en el cas particular de la gelosia, propiciem rivalitats insensates per por de perdre o per voler guanyar presumptes possessions o preferències que són usdefruit de l’estima. La punyent cobejança íntima d’allò que no ens pertany i creiem que hauria de ser nostre provoca angúnies viscudes de manera sovint tan dissimulada que el mateix sedegós no s’adona que malpensa, malparla o actua contra qui l’eclipsa sense altre profit que el precari plaer de perjudicar-lo.
Això suposat, que aixequi la mà qui no hagi experimentat un innoble orgull i malfiança caient al parany de la vana pretensió, del recel, del fet de dubtar i fer dubtar de l’evident superioritat d’altri. I que faci, sense avergonyir-se’n, un pas endavant admetent honestament que l’enveja que l’assetja amenaça l’equilibri inestable entre qui és de veres i qui ambiciona arribar a ser. Sembla mentida, però és dificilíssim reconèixer-los i acostumem a minimitzar els mèrits de desconeguts, companys, amics i, sobretot, parents. Tampoc resulta gens fàcil identificar ni confessar les pròpies limitacions. L’admiració manifesta pot ser sincera i encoratjar a fer esforços profitosos que condueixin a millorar o, altrament, pot camuflar debilitats malignes, secretes antipaties cautelosament desvelades a través de la pèrfida insídia. Tirem la pedra i amaguem la mà. Ara bé, els mecanismes d’atac i de defensa proporcionen mediocres, estèrils i efímeres satisfaccions, susciten odioses comparances i mesquines desqualificacions de persones, quan aquestes obtenen merescudament objectes de vehement desig o assoleixen fites cobejades.
Mal que costi molt acceptar fracassos, decepcions i desenganys i no desviar injustament les culpes, la inquietud angoixosa, la pulsió del deler desmesurat pot dissoldre’s: si el que no es posseeix no és condició sine qua non de benestar i el qui en gaudeix no perjudica el qui no en pot gaudir, només falta que el qui resta en inferioritat se sàpiga relativament afortunat i entengui que la seva aversió obsessiva al que ha reeixit i destaca sense imposar-se manca de fonament. Tanmateix, la situació de l’envejat no és menys incòmoda que la de l’envejós: de vegades es troba en un compromís, i ha de saber encaixar bé públiques adulacions que oculten censures privades, ha de tolerar més o menys a desgrat legítimes aspiracions d’emulació, i ha de deixar que es formi una pàtina d'humilitat i de modèstia al revers dels triomfs per no semblar presumptuós. Paul Verlaine ho versifica magistralment: “N’est-ce pas ? en dépit des sots et des méchants/ Qui ne manqueront pas d’envier notre joie,/ Nous serons fiers parfois et toujours indulgents.”

❤️ M'agrada!