El perill de les crisis estructurals és que ens hi acabem acostumant. Quan Educació es defensa assegurant de manera genèrica que "es van trobant solucions" per a la cobertura de les substitucions, el que realment admet és que el sistema sobreviu a base d'esprémer una llimona que aviat ja no donarà més suc: la salut i el temps privat dels docents. Gestionar les aules unint grups o confiant en la bona voluntat de la gent per camuflar les mancances de personal, amaga un dèficit públic darrere del desgast mental dels seus treballadors.
El buidatge de les borses de treball pel preu de l'habitatge i l'alt cost de la vida demostra que el Principat expulsa el talent propi i no atrau el de les comarques veïnes. Quan a un mestre ja no li surt a compte tornar al seu país o creuar la frontera si ha marxat a fora a estudiar perquè el lloguer es menja la major part del sou, el problema deixa de ser estrictament acadèmic per esdevenir una crisi profunda de model de país, que s'està tornant inhabitable per a les classes mitjanes. Si, a més, es mantenen reglaments caducs que sobrecarreguen mestres i professors, es perpetua una situació en la qual tothom acaba fent de tot sense cap mena d'emparament legal, com denuncia el SEP. El prestigi social de la docència està molt tocat però és que el relleu generacional també s'ha frenat en sec perquè cap estudiant vol hipotecar el seu futur per una professió econòmicament asfixiada i un país en el qual ja no es cap si no s'està disposat a deixar-se el sou en el lloguer o a viure a casa dels pares.

❤️ M'agrada!