Hilerria, el país dels morts
En aquestes dates, Andorra es transforma en un espai de memòria i reflexió. El terme eusquer *hilerria*, que literalment significa «país o poble dels morts», adquireix una dimensió especial quan ens referim als cementiris.
> Hilerria és el terme de la llengua eusquera que s’utilitza per a definir els cementiris. Si estirem de l’etimologia la paraula engrandeix el seu significat en descobrir una vessant un xic més poètica.
Aquestes instal·lacions són on viuen, en silenci, les persones ja fixes; continuen pagant impostos per al manteniment dels nínxols i, encara que sigui a través d'una persona interposada, mantenen la seva presència econòmica. No obstant això, arriben moments de tríbulació quan s'hi incorporen nous inquilins.
Un turisme singular
L'article original menciona l'turisme de cementiris, una activitat que podria encabir-se dins del desitjat *turisme de qualitat*. A Barcelona, visitants poden recórrer el cementeris de Montjuïc o el de Poblenou, on hi ha visites guiades. Si es dirigeixen cap a la Seu d'Urgell, trobaran una monumental sequoia i un monument als caiguts en la Guerra Civil, situat just a l'entrada del recinte.
> Aprofitant l'avinentesa i en cas que els hi sorgeixi l'oportunitat, no dubtin en visitar el de Montjuic o el de Poblenou a Barcelona on, si els hi plau, poden concertar-hi una visita guiada. I si s'atansen fins el de la Seu, encara que només hi entrin per a fer-li un cop d'ull a la monumental sequoia...
Noms i records
Quan un carrer porta el nom d'algú concret, aquest ja ha passat a millor vida. És una expressió carregada de ironia, ja que els protagonistes dels llibres d'història o la gran majoria de les persones recordades en fotos antigues —sovint en blanc i negre o amb tonalitat sèpia—, han estat oblidats pel temps.
> Cada cop que els revisem, se’ns ha oblidat el nom d’alguna de les persones que hi figuren.
Necrològiques i esqueles
L'interès per aquestes pàgines no és casual. Molts consulten diaris o taulells d'anuncis a la Seu o en comerços locals per llegir avís de traspàs. Un cop es coneix qui són, el següent pas és calcular l'edat dels difunts.
> Vull pensar que aquest sobtat interès no és casual. Que fa un cert temps que no em puc estar de buscar les pàgines necrològiques dels diaris i, encara més, les esqueles que es pengen als taulells d'anuncis de la Seu o als comerços de primera necessitat.
Fins al dia en què aparegui el propi nom aquests avisos, Hilerria continuarà sent un lloc on reflexionar sobre la vida i la mort. No cal viatjar lluny per conèixer-lo; aquí mateix, entre els nostres carrers i institucions, ja existeix.