Hibai Pérez denuncia el perill de l'engany digital i la necessitat d'un nou model educatiu

Investigador especialitzat en jocs d'atzar, Hibai Pérez posa sobre la taula una realitat inquietant: els diners fàcils són gairebé sempre un miratge dissenyat per aprofitar-se de la vulnerabilitat, especialment dels més joves. En el seu anàlisi recent publicat al *Diari d'Andorra*, l'expert recorda que l'experiència ensenya una veritat dura: els diners ràpids rarament són reals i sovint amaguen informació oculta o interessos particulars.

> "Cal preguntar-se què guanya qui ens parla a l'altra banda"

Aquesta frase resumeix el nucli del problema. Quan un jove veu la promesa de guanyar 20.000 euros sense formació, no està davant d'una oportunitat, sinó davant d'un model econòmic que explota l'ansietat per una estabilitat laboral desapareguda en comparació amb generacions anteriors.

La paradoxa de les criptomonedes i la gamificació del risc

Les criptomonedes es presenten sobre el paper com a eines transparents i descentralitzades, però la pràctica revela una altra història: vinculen els usuaris a activitats opaques i sovint il·legals. És un paradoxal canvi de paradigma on l'inversor amateur s'enfronta a productes financers complexos que abans eren inaccessibles.

La gamificació ha convertit les operacions d'alta perillositat en simples clics, fent semblar la inversió un videojoc. La pantalla allunya l'usuari de la realitat: al darrere hi ha diners veritablement perduts i conseqüències socials greus.

Addicció financera o ús col·loquial?

Hi ha una confusió terminològica important. Mentre que l'addicció al joc d'atzar i la dels videojocs són diagnòstics mèdics reconeguts, no existeix encara un diagnòstic clínic per a "l'addicció a les inversions" en el sentit estricte. No obstant això, els símptomes són evidents: irritabilitat, conflictes familiars i la necessitat de prendre riscos cada vegada més grans per sentir una emoció semblant.

La responsabilitat de les plataformes i l'educació com a única sortida

La solució no és prohibir sinó educar. Cal donar eines als ciutadans per entendre els productes que consumeixen i, sobretot, conèixer els interessos dels qui els venen.

Les plataformes tenen una responsabilitat clara: moltes cobren comissió per operació, de manera que el seu model de negoci es basa en l'usuari compri i vengui constantment. Aquest cicle perpetu pot acabar perjudicant greument al client final.

> "És molt difícil distingir la inversió d'una pràctica arriscada"

La democratització financera ha arribat, però costa molt identificar què és fiable en un mar de desinformació. L'educació financer a les escoles ja no pot ser només sobre rendibilització; ha de preparar els joves per entendre problemes col·lectius com la precarietat laboral i el futur dels seus estalvis.

En definitiva, l'enfocament hauria de canviar: en lloc de prohibicions que sovint no funcionen, cal donar eines crítiques i exigir transparència total a les entitats financeres.