Hi ha ossos a Andorra?

La presència d'ossos al Principat sovint genera curiositat i debat, però els números oficials mostren una realitat diferent: es tracta d'esdeveniments puntuals i no d'establiments permanents.

Durant el 2025 es van registrar entre set i vuit incursions registrades per les autoritats. Fins a finals d'octubre del 2026, la xifra s'havia situat entre cinc i sis deteccions addicionals, encara que algunes anàlisis restants no havien estat completades en aquell moment.

> «La presència d'aquests animals depèn de factors com la distribució de les poblacions pirinenques, els corredors naturals que utilitzen per desplaçar-se, la disponibilitat d'aliment i les condicions dels hàbitats.»

Aquestes paraules del ministre Guillem Casal reflecteixen una veritat ecològica fonamental: el fet que el 90% del territori sigui verge no garanteix automàticament l'existència d'una població estable. Els ossos poden recórrer grans distàncies travessant fronteres sense establir-s'hi, per la qual cosa una incursió única no implica necessàriament que hi hagi diversos animals diferents en el mateix espai.

La convivència entre fauna i ramaderia

La gestió d'aquests moviments és crucial per evitar conflictes amb l'economia local. El sector ramader, considerat estratègic pel seu paper en la conservació del paisatge i les pastures, ha rebut un impuls econòmic significatiu.

El Govern va incrementar més d'un 44% les ajudes directes a aquest sector per facilitar el relleu generacional. L'objectiu és clar: evitar que l'activitat desaparegui progressivament en un entorn on té funcions econòmiques, ambientals i socials determinants.

Vigilància sanitària contínua

A més de la fauna granívora, el Ministeri manté controls estrictes sobre la salut animal. Un dels focus d'atenció és el virus Shamonda, sotmès a un seguiment diari per part dels serveis veterinaris.

En les declaracions efectives finals del 2026, Guillem Casal va assegurar que no s'havia detectat cap simptomatologia relacionada amb aquest patògen al Principat. Aquesta vigilança complementària demostra que la política de fauna salvatge i salut pública van lligades en una estratègia integral de gestió del territori.

La realitat és, doncs, que Andorra manté mecanismes actius de vigilació sobre la fauna sense necessitar imaginar presències massives. La prudència científica guanya al sensacionalisme habitual.