Dilluns passat tenia pactada una entrevista. Tots hi comptàvem, amb aquesta entrevista. Era una part imprescindible per al diari de l’endemà. Què va passar? Que, a l’hora que havíem quedat, no em va agafar el telèfon. Una hora després, tampoc ho va fer.
Desconec els motius pels quals no ho va fer, perquè no he tornat a saber res més d’ell, però sí que sé què em va passar a mi. Primer, estrès, perquè la pàgina s’havia d’emplenar i ja eren dos quarts de nou de la nit. Després, resant perquè acceptés, em van passar el contacte d’un altre xicot. Sortosament, va acceptar. Vam fer l’entrevista i vaig poder començar a transcriure-la, a picar-la, que diem nosaltres. Però vaig arribar pels pèls al tancament.
Són aquestes coses a les quals la gent no dona gaire importància, però que són crucials per als periodistes. Si acceptes una entrevista, el periodista ja compta amb tu per poder omplir la pàgina. No val tirar-se enrere i, si ho fas, almenys avisa.
No és el mateix que anar a comprar una samarreta i després tornar-la perquè no et fa el pes. Aquí busquem compromís. Un mínim. Que no costa gens. I, a sobre, parlaràs d’allò teu, que no et farem un examen.
Estic segura que a altres llocs de treball també passa: un cambrer que et deixa tirat, una reunió on una de les parts no apareix... Així que estic segura que més d’un pot arribar a entendre’m. No és enuig, és una barreja de frustració i desesperació. Però res, tocarà seguir, procurant anar sempre amb compte perquè no em torni a passar el mateix, si és que es pot controlar d’alguna manera que et deixin tirada amb les calces enlaire.

❤️ M'agrada!