A Andorra ens hem acostumat a preguntar qui avala un projecte abans de preguntar-nos a qui ajuda. Si l’impulsa un organisme, entra de seguida a l’agenda; si surt d’una persona emprenedora, d’un petit equip o d’una associació, sovint ha de demostrar dues vegades el seu valor. És una inèrcia comprensible en un país petit, on les institucions tenen un pes enorme. Però també ens pot fer perdre idees bones.
La innovació pública és necessària. El Pla Nacional per a la Innovació i la Diversificació Econòmica mostra que el Govern vol crear noves oportunitats i retenir talent. Benvingut sigui. El problema apareix quan convertim el suport institucional en la mesura principal de la credibilitat d’una iniciativa. Una subvenció, una incubadora o un acte oficial poden ajudar, però no substitueixen la prova més important: que hi hagi persones que trobin útil allò que s’ha creat.
La iniciativa pròpia també fa país
Un cercador independent com FreeBOPA fa més accessible la consulta d’informació pública. Una comunitat com CONAND reuneix gent que vol aprendre i compartir coneixement tecnològic. Són projectes molt diferents, però recorden una cosa senzilla: no tota la utilitat col·lectiva comença en un despatx de l’Administració.
Reivindicar l’emprenedoria de fora de les institucions no vol dir demanar que l’Estat desaparegui. Vol dir demanar-li que faci bé la seva feina: regles clares, tràmits proporcionats, dades accessibles, contractació oberta i cap privilegi per als projectes més propers al poder. Amb aquest terreny de joc, més persones es poden atrevir a construir.
Crec que això canviarà. Les eines digitals redueixen el cost de provar una idea i permeten reunir equips i usuaris sense esperar una estructura gran. Andorra té l’escala ideal per detectar un problema concret i comprovar aviat si una solució funciona. El repte cultural és celebrar també qui comença sense padrins, s’equivoca, corregeix i torna a provar. Si ho fem, la innovació deixarà de ser una convocatòria i es convertirà en un hàbit del país.