Emancipar-se a Andorra: una missió impossibled

La crisi de l'habitatge bloqueja el futur dels més joves del país

Cinc casos reals il·lustren la realitat dura que viuen els joves d'Andorra avui dia. Malgrat tenir estudis superiors, treballar en múltiples feines o intentar estalviar amb rigor, emancipar-se segueix sent només una aspiració llunyana per a molts.

El mercat immobiliari del país tanca la porta als projectes personals de joves com el Gonzalo Horvath, de 26 anys; la Naila Gómez, de 28, o els germans Éric Carmona (25) i Óscar Carmona (22). Tots ells comparteixen una idea clara: "Treballem per viure, no vivim per treballar". La promesa que estudiar i tenir feina garanteix un futur propi s'ha demostrat incomplerta.

El cost de la vida supera els ingressos laborals

Éric Carmona, repartidor amb feines addicionals al món del futbol, lamenta haver d'estimar si ha de treballar dotze hores diàries per poder pagar un pis. Fa dos anys va intentar emancipar-se amb una exparella; ni sumant dos sous podien assumir el lloguer i els estalvis eren insuficients.

> "Per molt que aconsegueixis pagar el lloguer, no vius. No tens vida social. No pots estalviar", va denunciar Éric.

El problema no és només la quota mensual: cal sumar menjar, subministraments, transport i assegurances. Amb la parella actual sol·licità un pis a Borda Nova I, però una incidència administrativa els va exclosos de l'opció. "Ens estan fent fora del país", sosté Éric.

Óscar Carmona, també repartidor, calculà que necessitaven uns 8.000 euros de sortida per marxar: lloguer, fiança, aparcament i despeses extres. Tot i això, els preus als nuclis allunyats encareixen el desplaçament diari.

L'alternativa: emigració o dependència familiar

La parella d'Óscar estudia marxar a Portugal, on ella té una casa. Comprar aquí tampoc és factible; en una consulta hipotecària li van demanar una entrada de prop de 90.000 euros. La situació genera "ràbia i impotència".

El contracte del pis familiar venç entre abril i maig, obligant la família a buscar un nou sostre per als cinc membres abans d'emancipar-se realment. Fins i tot els pares podrien veure's obligats a canviar de domicili després de dècades al país.

Gonzalo Horvath: entre dues feines sense independència

El Gonzalo, de 26 anys, viu amb la mare a Santa Coloma. El seu pare va morir quan era petit i ell aporta uns 600 euros mensuals per ajudar en el lloguer familiar. Treballa com a comercial, repartidor d'alimentació i monitor al Rusc, acumulant unes cinquanta hores setmanals.

Prefereix comprar perquè una hipoteca ofereix més seguretat que un lloguer elevat per un pis petit: "Tinc amics que estan de lloguer i em diuen que paguen massa per un pis de res". Les opcions són pisos antics, necessitats de reforma o amb animals de companyia prohibits.

Va inscriure's als pisos Jovial als 22 anys; quatre després rebé avís per actualitzar documentació però ara necessita un habitatge diferent per formar família. "Ho volia quan tenia 22 anys", lamenta.

Naila Gómez: la falsa emancipació dels estudis

La Naila, de 28, estudià psicologia i màster a Barcelona abans de tornar amb 24. Va viure un any en pis trobat per contacte familiar, però després de la separació tornà als pares.

> "Doble tornada a casa", va resumir Naila sobre el seu trajecte vital.

Ha buscat portals, immobiliàries i subhastes sense èxit. Els seus pares estan jubilats i passen temporades fora; ella disposa del pis familiar però no ho considera emancipació real: "la falsa emancipació, aquesta en què vivim constantment".

Treballava a la Fundació Meritxell amb contractes de setembre a juliol, deixant-la dos mesos sense ingressos. Ara té un nou lloc però no estalvia prou per una entrada. La perspectiva d'esperar cinc anys als Jovial li va desanimar; ara encara està igual.

Conclusió: frustració i incertesa estructural

La situació provoca "una frustració enorme" a Naila, que se sent adulta però dependent de la família. Critica que es demani formar-se sense oferir possibilitats per quedar-s'hi després. Viure no és només tenir un lloc on dormir; inclou vida social i dignitat.

Sense el suport dels Jovial o contactes familiars, independitzar-se sola sembla gairebé impossible. El contracte de cinc anys ofereix alleujament temporal però tem que quan acabi el mercat continuï inaccessible: "M'ha caigut del cel", admet, conscient que la seva oportunitat té data de caducitat.