Títol: Entre el silenci i l'esforç físic

Tres estacions al cim. La vida als tres refugis guardats del país és dura però recompensadora per a persones que han convertit un hobby en professió.

Cos de la notícia

La feina dels guardes de refugi no correspon a les imatges idealitzades que molts tenen des d'abans. És una tasca "dura i feixuga" que requereix resistència física, autonomia tècnica gran i molta capacitat per adaptar-se a condicions extremes.

A Andorra hi ha tres refugis amb personal guardat: el de Juclà, la borda de Sorteny i el de Comapedrosa. Aquests espais serveixen com a punt d'apoderament per als excursionistes que recorren les muntanyes del país durant tot l'any.

La passió pel terreny

eLs guardes expliquen que la motivació principal és un vincle profund amb el medi natural. Margaret Baró, guarda al Comapedrosa des de fa 23 anys i exguarda a Juclà, recorda com ha deixat d'anar en aviació cada estiu per dedicar-se exclusivament a aquesta feina.

"Portava els dos [refugis], no és difícil si tens dos bons equips i estàs ben organitzat", assegura Baró. La seva experiència abasta quatre anys al Juclà i la contribució activa en l'obertura de nous espais com el de Comapedrosa.

Roger Ferrer, actualment a càrrec del refugi de Juclà, va aprendre l'ofici directament amb Margaret. Després d'un període inicial compartit amb socis i una pausa per criar la seva filla, es va tornar al servei quan li van oferir el post.

La Nerea Barrenechea i Carme Botargues gestionen des de fa tres anys la borda de Sorteny. A diferència dels altres dos punts, aquest refugi disposava d'infraestructures més modernes com connexió a xarxa elèctrica i clavegueram.

Rots físics i logística complicada

La tasca implica una jornada contínua: es treballa 24 hores sobre les 24. Els guardes han de preparar l'esmorzar abans que surtin els primers excursionistes, gestionar el dinar a la mitja tarda i tancar tot al capvespre.

El transport del material és un dels reptes més grans. A Juclà o Comapedrosa no hi ha accés rodalier ni amb cotxe fins als últims metres de camí. Els guardes han d'anar a comprar provisions regularment, especialment en temporada alta com l'agost.

"Baixem carregats d'envasos i pugem carregats de menjar", detalla Ferrer. Les càrregues poden arribar als 25 quilograms per persona, una quantitat que s'havia reduït respecte a èpoques anteriors quan es transportava més pes.

A la borda de Sorteny les condicions són millors perquè hi ha accés amb cotxe, però la temporada d'estiu suposa un pic de visitants que requereix una gestió encara més intensa.

Equilibris familiars i futurs incerts

La conciliació entre feina a l'alta muntanya i vida familiar és complexa. Els guardes han d'adaptar els horaris per poder passar dies amb la seva família, especialment quan tenen fills petits com el cas de Roger Ferrer.

Els contractes dels treballadors solen dur dos anys més. La Carme i Nerea Barrenechea encara en tenen dos restants mentre que Margaret Baró ja ha decidit retirar-se per motius d'esforç físic acumulat.

El futur del sector es planteja amb certa incertesa, però el Govern aposta per ampliar la xarxa de refugis. El refugi de l'Illa a la vall del Madriu està en obres i s'espera que entrï al servei cap al 2017.

Aquesta ampliació permetria crear circuits turístics més extensos, connectant els quatre punts principals del país per fomentar el turisme de muntanya tot l'any.

Consells als excursionistes

Els guardes demanen respecte a les instal·lacions i una preparació adequada abans d'anar al cim. Cal portar equipament suficient, saber llegir un mapa i estar conscients que la natura no sempre ofereix condicions idílies.

"Que la gent surti, que vingui als refugis guardats i en gaudeixi", convida Roger Ferrer. També recorden l'importància de mantenir els camins marcats i respectar el medi ambient per garantir la sostenibilitat d'aquests espais.

La passió pel muntanyisme és el motor que mantén viu aquest sector, malgrat les dificultats físiques i logístiques. Els guardes segueixen treballant amb dedicació perquè tothom pugui gaudir de l'experiència a la natura andorrana.