Quan el Tribunal Suprem es contradueix: una sentència que protegeix els inquilins

Fa uns mesos, el propietari d'un immoble a Andorra intentava rescindir el contracte de lloguer perquè els seus arrendataris no acceptaven realitzar determinades obres. La Batllia va donar la raó al veí i ordenà que es deixés executar el desnonament.

No obstant això, ara el Tribunal Suprem ha revocat aquesta decisió de primera instància en una resolució del passat mes de març. El màxim tribunal considera que el contracte continua vigent i manté la seva validesa malgrat les al·legacions inicials.

> "El contracte l'extinció del qual es pretén té per objecte l'habitatge habitual dels arrendataris, de manera que la seva resolució i el consegüent desnonament no incideixen sobre un interès patrimonial qualsevol, sinó sobre el bé a través del qual es fa efectiu el dret de tota persona a gaudir d'un habitatge digne, que proclama l'article 33 de la Constitució."

La sentència argumenta que la privació de l'habitatge només pot ser la resposta davant incompliments veritablement essencials i greus imputables directament a l'inquilí. El tribunal assenyala clarament:

> "Aquesta dimensió constitucional (...) sí que imposa una interpretació restrictiva de les causes resolutòries i un cànon de proporcionalitat especialment exigent: la privació de l'habitatge només pot ser la resposta a incompliments veritablement essencials, greus i clarament imputables a l'arrendatari".

El motiu principal d'aquesta inversió judicial rau en com s'interpreta el deure de tolerar les reparacions. Segons la Llei d'arrendament de finques urbanes, els inquilins han de suportar certes obres, però amb condicions. El Superior estableix que l'inquilí només pot acceptar actuacions sobre les quals coneix prèviament:

> "L'arrendatari només pot tolerar aquelles obres de les quals conegui, almenys en grans trets, la naturalesa i l'abast, la durada previsible i el marc temporal d'execució".

En aquest cas concret, es considera que el propietari no va facilitar prou informació als arrendataris abans de demanar-los col·laboració. La sentència conclou:

> "El deure de tolerar les reparacions no es va arribar a complir plenament perquè el requeriment de la propietat mancava de la determinació mínima del seu objecte i difícilment es pot imputar a l'arrendatari l'incompliment d'una obligació el contingut de la qual desconeixia per causa imputable a l'altra part contractual".

Una contradicció judicial que genera polèmica

Aquesta resolució resulta especialment curiosa i, fins i tot contradictòria si es compara amb una altra sentència del mateix tribunal. Mesos enrere, al maig de 2026, el mateix trio de magistrats (Jaume Tor, Vincent Aniere i Carles Cruz) va validar un desnonament a la zona de Prada Ramon.

En aquell altre cas, es va permetre l'expulsió d'una parella perquè no havia invocat expressament el seu dret a la pròrroga del contracte segons la nova llei aprovada a finals del 2023. La diferència és notable: en un cas s'imposa una interpretació restrictiva de les pròrrogues contrària al que esperaven els legisladors, mentre ara es protegeixen inquilins amb base constitucional.

> "La resolució del contracte d'arrendament -que assegura, en definitiva, el dret a l'habitatge dels arrendataris- esdevé una solució desmesurada, mancada de tota proporció entre el comportament imputat i la conseqüència que s'hi associa".

Què passa ara?

El cas actual ja està en mans del Tribunal Constitucional a través d'un recurs de súplica. Tot i l'inadmissió inicial presentada pels afectats, el procés judicial continua obert mentre es resolen aquestes contradiccions entre sentències que provenen dels mateixos jutges.

Aquesta situació posa en evidència la complexitat del sistema jurídic andorrà i la necessitat de clarificar com s'aplica l'article 33 de la Constitució respecte al dret a un habitatge digno.