El debat sobre una fractura que no va ser detectada

La segona jornada de la vista oral al cas conegut com 'sobremedicació' ha tancat amb un veritable marró per a les magistrades del Tribunal de Corts. La sessió s'ha centrat exclusivament en la declaració dels perits, deixant gairebé marge el que va ser l'eix vertebral de tota la denúncia: la falta de radiografia i la suposada sobremedicació a Salita.

Mentre les magistrates observaven com es jutjava fonamentalment al comportament del facultatiu, amb aquest nomenat com a responsable civil subsidiari en cas condemna, el que realment va desencadenar l'estància de la pacient —una dona de 81 anys— se'n quedava sense resposta definitiva. La família manté ferm que l'abús de fàrmacs durant els quinze dies d'hospitalització al programa 'Respir' va ser el detonant del deteriorament definitiu, amb una demència i Alzheimer prèviament existents.

Una caiguda sense atenció immediata

La cronologia dels esdeveniments és brutalment clara: la pacient va caure del llit al primer dia d'ingrés. No obstant això, el metge no va visitar-la fins al vuitè dia de la seva estada a l'establiment sociosanitari gestionat per Domus.

Durant aquest període, es van produir dos caigudes més. En una primera instància, el facultatiu va plantejar derivar la pacient cap a un hospital per realitzar una radiografia i descartar fissures o fractures costals. Tanmateix, segons l'argumentació de l'acusació, es va arribar a un consens amb la família per optar per un tractament conservador: analgèsics i repòs.

El resultat d'aquesta decisió no derivada cap al centre hospitalari fou devastador. La dona ingressaria finalment en una clínica general durant 28 dies amb el diagnòstic de sis costelles trencades, un vessament pleural i bronquitis aguda. Mai més tornaria a ser la mateixa persona que va arribar al centre.

Les perits divergents: radiografia o no?

La part central del debat ha estat si era necessari traslladar la pacient a urgències. La cap del servei de medicina legal i forense ha ratificat les seves anteriors informacions, deixant clar que una placa de tòrax "era clau per determinar l'entitat de la lesió".

La metgessa legal citada per l'acusació particular ha estat contundent: "en aquest cas sí que calia un trasllat a l'hospital i fer una prova complementària", destacant que davant d'una pacient pluripatològica, el diagnòstic havia de ser objectiu. També ha lamentat la falta de signes locals externs com hematomes o equimosis en caigudes amb aquestes lesions.

Per contra, les perits defensives han insistit que "la fractura no indica una mala praxi" i que el risc del trasllat sovint supera els beneficis. Una gerontòloga de Madrid ha argumentat que "les derivacions són més perjudicials" en gent gran i que probablement la lesió ja existia abans, sense implicar necessàriament una mala praxi per part del metge.

La qüestió de fons: institució o individu?

El veritable problema emergeix si el judici es centra només en l'individu. Si s'hagués jutjat la institució, les preguntes serien diferents i molt més inquietants per a tots els ciutadans d'Andorra:

* Com pot passar que una usuària caigui fins a tres cops del llit en menys de quinze dies?

* Per què no es la visita fins al vuitè dia quan ja ha patit dues caigudes greus?

* És normal que un servei operat per una multinacional com Domus tingui deficient atenció degut a manca de personal des abans de la pandèmia i continuï així ara?

Les magistrates hauran d'entendre si era inevitable no fer la derivació o si, simplement, es tracta del que podria anomenar-se "Salita style": una cultura institucional on el risc s'amaga per sobre de l'atenció adequada.