Quan la llana va cedir pas als banyadors

Fins fa un segle i mig, Escaldes no era coneguda per les seves aigües curatives ni pels seus hotels. La vila escaldenca funcionava com el cor de l'indústria tèxtil d'Andorra, on la fabricació de draps ocupava una part substancial de la població local i dependia críticament dels recursos naturals del territori.

> "En las Escaldas se troban deu o dotze nocs o batans per enfortir lo drap ab l'aygua calenta y sulfurea". D'aquesta manera el provicari d'Anyós fra Tomàs Junoy descrivia l'any 1838 la realitat industrial que predominava al poble des de finals de l'edat mitjana.

La producció artesanal era secular, però va requerir una infraestructura específica per ser viable. La vila oferia unes condicions excepcionals: disponibilitat de llana gràcies a la ramaderia ovina important tant de ramats propis com d'aquells que pujaven al pas d'estiu; accés constant a l'aigua, necessària per moure els batans i martellejar el teixit fins aconseguir la compactació desitjada. L'organització col·lectiva era fonamental, tal com demostra la creació de la Confraria de Paraires i Teixidors de Llana, amb una seu social domiciliada a la capella de Sant Pere Màrtir dins l'església de Santa Maria d'Escaldes.

La Confraria va formalitzar els seus estatuts el 1604, en un moment on l'activitat ja estava al ple rendiment. Això indica que des del segle XV hi havia una xarxa consolidada de paraires i teixidors establerts allà, aprofitant les aigües termals per dur a terme la seva producció única.

> "Les dones, a la porta de les cases, filen amb el fus per als teixidors. Se sent el soroll de la llançadora", deia Louis Boucoiran en una observació del 1854 que reflecteix la naturalesa familiar d'aquest ofici.

La dedicació al tèxtil era un treball comunitari: homes martellejaven i dones filaven, convertint la llana en producte acabat per abastir el mercat local i exportar una petita part. No obstant això, cap a finals del segle XVIII i principis del XIX, l'equilibri es va trencar de manera irreversible.

La crisi dels sectors tradicionals colpejà durament la vila d'Escaldes. Diversos factors van contribuir al declivi: la reducció dels ramats ovins que tendien a substituir-se per bestiar gros, limitant l'accés a la matèria primera; i, sobretot, l'arribada de cotó americà als sectors industrials catalans. Aquest nou material va permetre una producció massiva amb preus molt més baixos que van inundar el mercat.

> "La invasió de draps estrangers, a baix preu, ha vingut a suposar un cop dur per a les fàbriques d'Escaldes". Ho advertia Louis Boucoiran davant la realitat que es vivia en aquells moments.

El tèxtil escaldenc va quedar tocat de mort, arrastrant amb ell la subsistència de moltes famílies econòmicament vulnerables del país. La gent d'Escaldes, possiblement la capa més empobrida, es veia obligada a considerar l'emigració com a única sortida quan les perspectives locals s'ofegaven en el declivi industrial.

Per això, el poble baix va acollir amb bons ulls els projectes que transformarien per sempre la seva destinació: cases de joc i l'aprofitament d'aigües termals. A principis del segle XX s'instal·là una petita indústria dedicada a l'elaboració de mantes, però res tenia a veure amb els antics teixidors que havien regular la vida econòmica i social durant segles.

Avui dia, el sector tèxtil escaldenc ha desaparegut sense deixar pràcticament rastre físic. La memòria d'aquest passat industrial es conserva només a través del testimoni de viatgers antics com Gaston Vuiller o els monuments que queden: el carrer dels Paraires, un retaule barroc a l'església i el mural realitzat per Sergi Mas el 1982. Aquests elements testimonials recorden una època en la qual Escaldes era molt més que un simple poble termal: era una fàbrica de draps.