Dones i art a Andorra: el reconeixement encara té gènere
Durant segles, les dones han creat obres mestres en literatura, pintura i coneixement, però la història no els ha reservat mai el mateix lloc que als homes. No és que fossin absents; eren invisibilitzades sistemàticament.
> «Les artistes s'han enfrontat a moltes barreres: accés a la formació, espais de creació o reconeixement públic condicionats pel fet de ser dona.»
Quan alguna d'aquestes creadores aconseguia obrir-se camí, sovint havia de superar una frontera addicional per ser considerada artista i no només «una dona que pintava». Nombroses van amagar el seu gènere darrere noms masculins perquè la seva obra fos acceptada en certàmens o exposicions.
Un exemple històric clar és l'escriptora Caterina Albert, autora de *Solitud* i *Drames rurals*, que va signar les seves obres com a Víctor Català per evitar els prejudicis socials d'una dona escrivint sobre realitats molestes.
El talent no ha tingut mai gènere, però el reconeixement sí. El mercat de l'art ha valorat tradicionalment les obres masculines per sobre de les femenoles sense que això respongués únicament al seu valor estètic. Darrere d'aquesta diferència hi ha la construcció social del nom i gènere, que defineixen expectatives, reputació i preu.
Revisar aquesta història no consisteix a substituir noms ni repartir mèrits amb criteris actuals, sinó a observar de nou sota un criteri igualitari. Cal preguntar-nos qui va tenir l'oportunitat d'aprendre, crear i signar la seva obra.
> «Revisar la història consisteix a observar de nou i sota un criteri igualitari.»
A Andorra, com en molts indrets del món, aquesta reflexió és vital per entendre les institucions culturals que sostenim. És necessari qüestionar qui ha estat escoltat durant segles i reconèixer el paper invisible de les dones creadores.
El talent no té gènere; la discriminació sí.