Una vida en solfa musical i una decisió ètica

En els detalls hi trobem sovint la veritat més fonda d'una persona. Aquest és precisament el cas de Daniel Areny, nascut a Certès l'any 1939.

Mentre s'anava desgranant la seva trajectòria artística, sorgia un dubte natural: com era possible que aquest home, dedicat íntegrament a la música i al docència, mai hagués ocupat el càrrec de director del primer Institut de Música? La resposta va arribar directament dels mateixos protagonistes.

> «Jo soc pedagog, no director»

Aquesta frase resumeix clarament la seva postura. Tot i que Xavier Espot indicava que efectivament el Comú li havia proposat capitanejar l'Institut, Daniel Areny va declinar l'oferiment per continuar exercint com a professor de piano i solfeig.

La seva figura s'havia definit durant sis dècades al capdavant de la Coral Rocafort, entitat que ell mateix havia cofundat el 1962. Tanmateix, es tractava d'un càrrec gairebé honorífic, alineat amb una concepció del cant i la música tradicional com a empresa estrictament vocacional i altruista.

Aquest tarannà ha impregnat totes les iniciatives en què ha participat al llarg de la seva vida: des de la Rocafort fins als Petits Cantaires Lauredians, l'Esbart Laurèdia o la Colla Gegantera de Sant Julià. El seu compromís era evident, com va reconèixer ell mateix en rebre avui el reconeixement institucional:

> «Hi ha persones que contribueixen de forma decisiva a construir un país, i que ho fan lluny dels focus, amb constància i humilitat».

Un destí musical forjat per casualitats i passió

Res feia pensar inicialment en el futur del petit Daniel. Tot va canviar quan el seu germà Rossend li portava un acordion a casa o quan el mestre Isidre Marbà posava la llavor.

Aquesta vocació el va empènyer fins al punt que, als 17 anys i mentre treballava com a barber, es va apuntar al conservatori del Liceu de Barcelona. Els estius feia d'ajudant a cal Vermell per pagar-se un piano valorat en 14.000 pessetes, propietat finalment de l'establiment hotel Pol.

> «Allò que es fa amb amor i generositat té un valor que va més enllà de nosaltres mateixos»

Aquesta convicció la va compartir la seva filla, Olga.

Un llegat cultural irrepetible

No cal oblidar la seva faceta com a compositor. Ahir es van interpretar al Claror algunes de les seves creacions: la corranda del Ball de gegantons o la sardana Petits dansaires andorrans.

També va portar mitja vida una barbeta de mormó, amb elegància mai vista a cals Andosins. El seu gran amic Sergi Mas recorda un moment inoblidable durant una excursió estival a Cadaqués:

> «En acabat, el meu amic Daniel li demanà al xofer... que ens dugués a Portlligat».

La trobada amb Dalí va culminar l'escena veritablement surrealista amb un 'Visca Andorra'.

Aquesta condecoració és per al pare, però bona part del camí s'hà fet al costat de la mare, Esperança Ivern.