Els darrers anys Andorra ha crescut. Ha crescut molt. I ho ha fet sense planificació.
Calia aturar-nos, calia respirar. I preguntar-nos què volíem.
Volíem seguir creixent sense preguntar-nos què hi podia perdre la parròquia pel camí? Sense pensar si tindríem prou parcs, espais públics o serveis per acompanyar aquest creixement? Sense saber si, al cap de pocs anys, continuaríem tenint la mateixa qualitat de vida?
La resposta per nosaltres era senzilla.
Volíem una parròquia que conservés el que la fa habitable. Que continués oferint qualitat de vida, bons serveis públics i espais on viure bé. De què serveix créixer si pel camí deixem de reconèixer la parròquia on vivim? De què serveix construir més si cada vegada és més difícil que la gent que hi treballa i hi ha fet la seva vida pugui continuar-hi vivint?
En definitiva, volíem una parròquia on es continués vivint.
I un dels principals reptes a l’hora de revisar el Pla d’urbanisme era, inevitablement, com afrontàvem la crisi de l’habitatge que encara avui molta gent pateix.
Els lloguers s’han allunyat dels salaris. Els preus de compra s’han convertit en impossibles per a una part cada vegada més important de la població. I tenir una llar al lloc on has crescut, on treballes o on vols formar una família és cada vegada més difícil.
Davant d’aquesta realitat hi ha qui planteja una fórmula aparentment molt senzilla: si reduïm l’edificabilitat, construirem menys; si construïm menys, hi haurà menys oferta, i si hi ha menys oferta, els preus pujaran.
Però és realment tan senzill?
Si construir més fos, per si sol, garantia d’habitatge més assequible, els darrers anys els preus haurien d’haver baixat. I ha passat precisament el contrari.
El 2024 es van autoritzar 1.300 nous habitatges a Andorra. Mentrestant, en només cinc anys, el preu de venda dels pisos ha augmentat més d’un 66%.
Però això no ha frenat que l’habitatge s’allunyés cada vegada més dels salaris de bona part de la població. Perquè construir habitatges que les persones que viuen i treballen aquí no poden pagar pot fer créixer l’oferta immobiliària, però no resol el problema d’accés a l’habitatge.
El planejament anterior permetia una parròquia de gairebé 77.000 habitants. El nou pla redueix aquesta capacitat, però encara permet arribar als 44.000. Per tant, no estem parlant de deixar de créixer. Estem parlant de posar ordre al creixement i d’intentar que aquest sigui compatible amb la parròquia que volem conservar.
I, al mateix temps, intentem que una part d’aquest creixement serveixi precisament per generar l’habitatge que avui ens falta.
Per això, es podrà obtenir voluntàriament un 10% addicional d’edificabilitat si aquest increment es destina a habitatge assequible.
Més edificabilitat, sí. Però vinculada a una necessitat concreta de la parròquia.
També augmentem la cessió obligatòria del 15% al 30%.
Per què?
Perquè quan una parròquia creix no només necessita pisos.
Necessita zones verdes. Necessita aparcaments. Necessita places. Necessita equipaments. I també necessita sòl públic on poder construir habitatge assequible.
És evident que l’oferta d’habitatge importa. Però afirmar que una reducció de l’edificabilitat farà pujar automàticament els lloguers és reduir un problema enormement complex a una sola variable.
Hi influeix l’oferta, però també la demanda. Hi influeix el creixement demogràfic, el preu del sòl, el tipus d’habitatge que construïm, el seu preu i la finalitat amb què s’adquireix. 
Per això el debat no hauria de ser entre construir o no construir.
El debat hauria de ser com volem créixer. I per a qui. Perquè créixer no pot consistir únicament a sumar metres quadrats construïts per vendre.
Créixer també ha de significar construir una parròquia que puguem sostenir, que conservi la seva identitat i, sobretot, una parròquia on la gent que hi viu pugui continuar dient: aquí és casa meva.

❤️ M'agrada!