–Tu sabies que la Charo va viure uns anys a Andorra?
–Quina Charo?
–Quantes Charos coneixes? Rosario García López, la puta, l’eterna nòvia de Pepe Carvalho.
–No, home, et confons amb Biscúter, que als 50 venia per aquí a contrabandejar cotxes...
–Sí, sí, però la Charo també.

No podia creure el que m’estava dient el meu amic Charly. El Charly de La Paperassa, és clar. Com podia haver viscut mitja vida sense saber que Charo, la Charo de Carvalho, la del Carvalho de Manuel Vázquez Montalbán, havia passejat per Meritxell i per Carlemany, potser per la plaça del Poble, qui sap si pel carrer de la Vall, les Arcades i Doctor Nequi? No només passejat, sinó que havia viscut entre nosaltres. I probablement ens havíem creuat alguna vegada pel carrer.

El Charly em va donar la referència, i una setmana després tenia el meu exemplar de El hombre de mi vida a La Trenca. I era veritat: la vida l’havia portat aquí. La vida i el mal cap de Carvalho, que a El laberinto griego té l’ocurrència d’enamorar-se d’una tal Yes –filla, per cert, de l’empresari que pelen a Los mares del sur– i ella només veu una sortida: deixar-ho tot enrere i començar una nova vida a Andorra. Quants de nosaltres podríem dir exactament el mateix?

Això era el 1991 i ho recorda amb cert detall a l’inici de la novel·la, quan acaba de tornar a Barcelona i es planta al despatx del detectiu en plena Rambla, cantonada Escudellers: “Me fui arrastrándome, Pepe, porque tu encoñamiento con aquella francesa me reveló cuán poco te ineteresaba. En Andorra no tenía contactos, menos el de Quimet, un notario de Barcelona con residencia andorrana”. I a fe de Déu que el Quimet –en realitat, Joaquim Rigalt i Mataplana, això és un nom– s’ho va prendre com una cosa personal. És clar que havia sigut client seu –de Charo, s’entén– i hi ha coses que no s’obliden: “En Andorra me echó una mano y me consiguió un trabajo como recepcionista de hotel y para mí fue la hostia, Pepe, porque de la noche a la mañana trabajaba en plan normal y ya no tenía que abrirme de piernas para comprarme un Poison d’Or o para tomarme una tortilla a la francesa con mucho perejil”. La cosa no queda aquí: el bon Quimet l’acaba fent sòcia de l’hotel. Mestressa. I passen els anys andorrans. Set. Fins que al 1999 ja no pot més: “Un día le dije; Quimet, aquí estoy muy bien considerada y me gano la vida. Pero no puedo vivir sin Barcelona y sin mi Pepe, porque él sabe todo lo nuestro”. I cap a baix. A ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra.

Per Sant Esteve, de putes
No es descuidin del Quimet, que a més de notari era “resident” andorrà –Montalbán no concreta què hi hem d’entendre, per “resident”– i home de confiança de l’aleshores president Pujol, estem parlant del Pujol d’abans de la deixa. Un català com cal: “Desde hace años era mi cliente todos los días de San Esteban, cuando le cogía la modorra del segundo banquete de Navidad, pretextaba que le había llamado el presidente, dejaba a su familia y se venía conmigo. Un caballero. Mejor aun, una persona”. Tant, que quan Charo decideix tornar amb Carvalho no només no s’enfada, sinó que li posa una botiga de dietètica a la Vila Olímpica i recluta el detectiu per muntar un servei d’intel·ligència per al president Pujol: un “Cesid a la catalana”, diu.

L’argument de El hombre de mi vida (2000) és més aviat tou, què hi farem, i s’enreda rere la pista de les sectes pseudocristianes que proliferaven, es veu, a la Barcelona postolímpica. Però s’afegeix al passat andorrà de Biscúter, el tercer personatge estructural de la sèrie, i l’home per a tot de Carvalho. Això ja ho sabíem perquè ens ho havia explicat anys enrere la revista Portella i una estupenda Contra que li va fer Ima Sanchis a Montalbán el 1998: Biscúter era el trassumpte, deia, “de un auxiliar de cocina pequeño y contrahecho que se ponía unos tacones y robaba coches en Andorra los fines de semana, para fardar”. Va acabar a la presó de Lleida, on es van conèixer: l’autor en va ser inquilí dos anys pel delicte de rebel·lió militar –en realitat, per haver-se manifestat en suport a la vaga dels miners asturians el 1962 i per haver-hi cridat: “Huelga general, muera el general”.

El que no sabíem –però el Charly, sí– és que la referència cal buscar-la a La soldedad del mánager (1977), primera aparició estelar del personatge: “Especializado en el robo de coches grandes para lucirlos por Andorra, y excompañero de cárcel de Carvalho, Biscúter había sido culito de cárcel durante quince años de larga adolescencia: de los quince a los treinta. La historia de Biscúter era una lista de entradas y salidas. Se le quitó el vicio de robar coches però no los antecedentes y en cualqiuer redada caía un Biscúter desempleado, víctima de la Ley de Vagos y Maleantes”. Vaja, que el fitxa. I li farà en endavant de cuiner i del que calgui, i també de contrapunt per realçar les virtuts de Carvalho. 

Però ara que ho sé no se me’n va del cap la pregunta: a quin hotel devia fer Charo de recepcionista?