Àngels Mach: l'alquimista de la sac a Andorra

DMG

La imatgem d'una farmacèutica treballant al laboratori del despatx farmacèutic, amb bata blanca i guants blaus, revela una figura que va dedicar tres-tres anys de la seva vida a servir els veïns. Agafa un pot de vidre amb pólvores blanques com granets de sucre i, amb una petita espàtula, en recull un pessic mínim que pesa a la balança de precisió.

> "És baixeta, efervescent però no nerviosa, ràpida i alhora precisa, sap escoltar, analitzar i anticipar-se"

Aquesta descripció retrata una versió moderna d'un alquimista medieval a la recerca de la pedra filosofal que dona el coneixement. Segurament ella no és tan pretensiosa ni magnificent, però amb uns grams d'aquelles pólvores pot fer més fàcil i menys dolorosa la vida d'una veïna.

És baixeta, efervescent però no nerviosa, ràpida i alhora precisa. Sap escoltar, analitzar i anticipar-se, i per això li agrada treballar amb temps. Fa l'efecte que compta el temps a l'inrevés: per tenir-ho tot a punt per al Dia de la cultura abans cal haver tancat el programa; perquè el programa estigui tancat, algú ha d'haver escrit un text.

La SAC, Secció Acadèmica d'Andorra, li va arribar aviat. S'hi va incorporar el 1986, tres anys després de la fundació. De seguida en va assumir responsabilitats: primer tresorera, després secretària i, des del 2004, presidenta.

Tampoc sembla entendre el lideratge com una manera d'ocupar el centre. Té més aviat l'habilitat de descobrir què pot aportar cadascú i d'empènyer-lo a fer-ho. Qui vol sumar-s'hi troba feina, confiança i espai.

La Diada Andorrana a la Universitat Catalana d'Estiu, els Debats de Recerca o les Trobades Culturals Pirinenques són expressions diferents d'una mateixa obstinació: generar coneixement sobre Andorra. La SAC ha crescut fent xarxa.

La curiositat li ve de lluny. Va néixer a Esparreguera i va créixer a Barcelona, en una família treballadora. El pare, d'origen terrisser, acabaria dedicant-se a la indústria; la mare va treballar d'administrativa i també va ensenyar francès.

A ella li agradaven la química i la biologia, però també els llibres. Es va llicenciar el 1979, va fer recerca en bioquímica i es va especialitzar en anàlisis clíniques.

Andorra va arribar gairebé per accident. El 1982 va pujar per cobrir durant uns mesos una plaça en un laboratori d'anàlisis clíniques a Escaldes-Engordany. La substitució s'havia d'acabar, però ella es va quedar.

Va treballar fins que, cinc anys després, es va obrir la possibilitat de Canillo. Com que encara no era andorrana, el comú va convocar un edicte i ella en va resultar escollida amb dues obligacions ben concretes: viure a la parròquia i mantenir la farmàcia oberta.

> "Quan es va retirar, el 2020, va procurar que el servei tingués continuïtat"

A Canillo no hi havia només clients, sinó veïns. Persones que entraven amb una recepta o simplement la necessitat que algú les escoltés.

No només té la rara habilitat dels farmacèutics d'entendre la lletra dels metges, sinó que té un talent innat i una empatia genuïna per escoltar els pacients. Ella mateixa és com una fórmula magistral: combina una inclinació natural pel coneixement amb una predisposició sincera a ajudar.

Aquesta és la seva alquímia: coneixement i bondat, rigor i entrega, treball i generositat.