Els números del 2025 mostren un Andorra que respira feina: l'endeutament per habitant ha caigut fins als 13.577 euros, el nivell més baix de dècades. Després del salt dramàtic provocat pel coronavirus el passat any (quan cada ciutadà suportava els històrics 17.181 euros), la tendència ha estat clarament a l'avall: 2023 va veure baixar la xifra als 14.578 i, només un any després, el 2024 ja es situava en els 14.109.

Aquesta recuperació no és casualitat; viuen una economia que creix amb força mentre l'administració central assumeix gairebé tota la càrrega financera del país. El passiu públic global s'estanca als 1.209,1 milions d'euros, només un 1,6% menys que el exercici anterior. La part majoritària (el 96,8%) recau sobre l'executiu central, mentre els ajuntaments mantenen una quota mínima del 3,2%. El deute a curt termini és pràcticament inexistent: només un 0,5% dels totals ha d'esquinçar-se aviat.

La comparació amb la veïnatge posa en evidència l'èxit relatiu però també el context global. Mentre Espanya porta una càrrega de més del triple (34.603 euros per persona) i França arriba als 50.418, Andorra es manté a un nivell gairebé irreconegible en comparació amb els seus grans veïns. El PIB nominal ha crescut fins als 3.983 milions d'euros, duplicant la ràtio de sostenibilitat respecte al producte intern brut (actualment el 30,4%, contra un 100% a Espanya).

Tanmateix, cal mirar amb ulls oberts aquest èxit estadístic. La reducció del deute per càpita és real i mesurable: en quatre anys s'ha estalviat més de tres mil euros per persona respecte al màxim pandèmic. El resultat pressupostari també reflecteix aquesta salut fiscal, amb un superàvit de caixa que ha passat dels 44,9 milions del 2024 als impressionants 87 milions el passat any.

És important no confondre les xifres globals amb la percepció local. El ciutadandor andorrà viu en un entorn econòmic que creix i es consolida, però també cal entendre que aquest èxit és fruit d'una gestió fiscal molt concreta: concentrar el deute a llarg termini (un 95,8% del total) i evitar endevinar-se amb creditors bancaris locals. La parròquia on visquem no ha de patir per un passiu col·lectiu que ja sembla haver trobat la seva raó d'ésser en l'equilibri entre creixement econòmic i responsabilitat fiscal.