L’Organització de les Nacions Unides va aprovar l’any 2015 el projecte Agenda 2030. Ja han passat onze anys des que els disset objectius per al desenvolupament sostenible (ODS) es van posar en marxa, i només espero que us en recordeu o, com a mínim, us soni una mica el tema. 
Em mostro escèptica perquè estem lluny de complir les 169 metes que inclouen els disset ODS. Entre ells hi ha propòsits com posar fi a la pobresa i la fam arreu del món, garantir l’educació i la salut, reduir les desigualtats, protegir el planeta, avançar cap a energies netes i construir societats més justes.
La mateixa resposta de les Nacions Unides convida a la preocupació. L’informe que van presentar l’any passat assenyala que només el 35% dels objectius que es poden avaluar avancen a un ritme suficient o moderat. Un 47% progressen molt poc o, directament, no progressen, i un 18% han retrocedit respecte del nivell del 2015.
Tot plegat és una mica descoratjador, sobretot tenint en compte que falta poc més de tres anys perquè arribem al 2030. Sí que és cert que hi ha hagut millores en educació, salut, accés a l’electricitat i connectivitat digital, però els avenços són encara massa lents i insuficients per arribar a complir els objectius marcats.
També hi ha una altra qüestió que no podem passar per alt. Des del 2015 hem patit una pandèmia mundial, diverses guerres com la d’Ucraïna i la de Gaza, crisis econòmiques i energètiques, una inflació que sembla no tenir fi i una acceleració dels efectes del canvi climàtic (només cal veure els diluvis d’aquest últim cap de setmana com a exemple, que semblen combatre el nostre clima mediterrani per un de tropical).
Totes aquestes crisis que hem viscut en els darrers anys han dificultat enormement el compliment dels ODS i han fet retrocedir alguns indicadors. I la meva pregunta és: com és que una agenda mundial que va establir objectius de pau, benestar i prosperitat l’any 2015 sembla que només hagi intentat posar traves a la tasca? Aquesta agenda depenia (i continua depenent) de la cooperació internacional, i no sé què en penseu vosaltres, però crec que estem més lluny que mai de cooperar entre els diferents països. De fet, sembla que cada estat vagi a la seva bola, aquesta és la veritat.
Personalment, crec que l’escepticisme davant l’Agenda 2030 no hauria de convertir-se en indiferència. Precisament perquè els objectius són ambiciosos (i cada vegada més necessaris), cal exigir que els governs expliquin què han fet, què no han fet i què pensen fer. No n’hi ha prou amb proclamar compromisos, crear campanyes o utilitzar els ODS com a etiqueta política. Cal que els dirigents inverteixin, creïn polítiques concretes, avaluïn indicadors clars i donin la cara en cas d’incompliment.
El temps corre, i corre molt de pressa. Les dades actuals indiquen que el ritme no és suficient. Ens acostem al tram final i una gran part de les metes encara no avancen com caldria. L’ONU mateixa parla d’una emergència de desenvolupament i reclama accelerar l’acció.
No complirem els 17 ODS, això és indiscutible. Però potser ens hauríem de preguntar què estem disposats a fer per accelerar el camí. L’Agenda 2030 pot haver estat una declaració d’intencions necessària, però una declaració no transforma el món per si sola. El repte és convertir les promeses en resultats. I el rellotge, ens agradi o no, continua avançant.

❤️ M'agrada!