Climent Miró mostra l’estructura territorial dels monestirs benedictins del comtat d’Urgell entre els segles IX i XI i la seva relació amb les activitats agrícoles, ramaderes i d’explotació dels recursos naturals. Per a la realització del treball, l’historiador ha analitzat els documents provinents de les comunitats monàstiques, la gestió de les dades i l’ús de la cartografia. Miró ha utilitzat majoritàriament fonts escrites publicades per part dels monestirs. Tota la informació ha estat tractada en una base de dades i fulls de càlcul. Per al seu anàlisi, va utilitzar també sistemes d’informació geogràfica (SIG). L’estudi dels dominis monacals i de la seva evolució territorial va comportar el tractament dels espais agropecuaris i els dedicats a l’explotació dels recursos minerals i forestals. L’anàlisi documental també ha permès el coneixement d’aspectes relatius a la naturalesa de les diferents tipologies d’explotacions i de l’estat de l’economia dels monestirs en la cronologia. Així mateix, l’acotació geogràfica en el comtat d’Urgell ha facilitat la relació que tenien les comunitats monàstiques amb la noblesa, sobretot amb les figures dels diferents comtes i comtesses, que actuaven com a patrons i protectors de la majoria de cenobis. A través de donacions, els comtes engrossien els béns d’uns monestirs que aviat van passar a formar part de la seva estratègia de control territorial. En aquella època, els monestirs, amb el territori i parròquies que controlaven, eren un clar competidor dels interessos de l’església secular. Els comtes es van convertir en els principals valedors dels cenobis, ja en època carolíngia. Territoris situats a la Marca i alous comtals van passar a formar part dels dominis de cenobis. La xarxa de poder comtal i de control del territori seria inimaginable sense el paper dels monestirs.
