Mentre som petits podem anar fent dins de la bombolla que ens preparen uns dedicats pares envaïts per la màgia de Disney; però de cop ens fem grans i sobtadament, sense avisar, la vida es mostra en tot el seu esplendor. Així, sense filtres, sense preliminars.
Frustració a frustració, desengany a desengany, es va desmuntant la idea que tenim del món. De vegades ens resistim a pensar que el món no és una pel·lícula de Disney i seguim insistint tossudament a voler ser feliços i tenir-ho tot de manera fàcil. Esperem un cop de sort, esperem un príncep blau i mentre esperem fem ben poca cosa per poder ser feliços.
Però de vegades, tot fent pilates, esmorzant a la cafeteria o escoltant un podcast, tenim una il·luminació i ens adonem que si volem cols hem d’embrutar-nos, que si volem peix ens hem de mullar el cul i que si volem una vida més bonica hem de fer alguna cosa més que esperar.
I això és la vida. Decidir quin grau d’incomoditat estem disposats a tolerar per poder assolir els nostres objectius. La vida no és de color de rosa. Creu-me. Aviat farà trenta anys que vaig fent de psicòleg pel món. El patiment és consubstancial a la vida. Has de decidir què, quant i com vols patir.
Bé, per ser honestos, de vegades no ho podem decidir, com quan tenim un accident o la vida ens regala una malaltia. Però més sovint del que un podria creure, una vida més bonica, més dolça o més estimulant està darrere de l’esforç.
Si pots gestionar la por a no tenir una feina fixa potser podràs donar-te l’oportunitat de fer allò que sempre has volgut fer, de “no working on powder days” –Elton, una salutació ben forta– o de sentir-te més realitzat a la feina.
Si pots fer un esforç, just quan aniries a dormir, com estic fent jo ara mateix, potser podries passar de la vida que tens a la vida que voldries tenir. Què és la vida sinó esforç? La suma d’esforços petits dona grans resultats.
Vaig escriure el meu primer llibre al vespre, entre les deu i les dotze, just quan ja havien anat a dormir la meva dona i filla, i fins que uns ulls aclucats ja no em deixaven seguir.
Ara, tan sols set anys després –bé de fet ja fa un parell d’anys– em reservo dies sencers per escriure. Ara que tiro la mirada enrere, tinc clar que no va ser tant esforç. Home, hauria preferit anar a dormir, no tingueu el més mínim dubte, però us ben asseguro que aquells petits esforços han donat uns grans resultats.
Doncs sí, tot són etapes i cal decidir què estem disposats a fer per poder passar de la vida que tenim a la vida que podem tenir.
