Es tracta de visibilitzar allò que és invisible de vegades, com és la cura que tenen els familiars sobretot de les persones que tenen malalties terminals o no curables i que fan una tasca molt important que cal que es vegi.
Cada vegada es dona més importància a la necessitat de cuidar el cuidador…
Abans no hi havia aquesta preocupació i crec que l’hem de tenir i hem de començar a pensar que la malaltia no afecta només els malalts, sinó també les persones que els cuiden. Per tant, cal atendre’ls per cuidar-los.
És suficientment reconeguda la tasca de cuidador, sobretot dels familiars?
Crec que, més que reconèixer el que hem de fer, és trobar la manera de donar una resposta a les necessitats d’aquests cuidadors. S’ha de poder acompa-nyar aquestes persones, que també es veuen afectades, de manera que estiguin més connectades amb el seu entorn i també amb l’equip.
Suposo que els cuidadors professionals tenen més eines per fer la seva feina…
També els cuidadors professionals ens hem de cuidar, no som omnipotents, perquè fem una tasca molt lligada al contacte amb els humans. De fet, quan treballem amb malalts pal·liatius ho fem de manera pluridisciplinària perquè les funcions de cadascú són diferents i no ho podem fer tot. Els cuidadors informals, que són els familiars, però, sí que normalment porten una càrrega molt més gran que no és compartida.
Quin és el risc que comporta ser cuidador?
Hi ha el perill de l’aïllament, que de tant cuidar el familiar s’oblidin de les seves pròpies necessitats, i la sobrecàrrega que això comporta en solitud pot portar a problemes per a aquestes de persones de salut, estrès, depressió.
Quines són les eines per afrontar aquesta tasca de la millor manera?
El que hem de fer és parlar amb aquests familiars i intentar que la seva tasca no se centri només en la persona que estan cuidant, sinó que dirigeixin també l’atenció cap a ells mateixos. Es tracta que tinguin contacte amb altres persones i busquin ajuda quan no donen l’abast.
Pensar també en ells mateixos és essencial…
És important que el cuidador tingui espais de respir perquè, si no, està totalment immers en una situació de malaltia que, a més, se sap que no s’acabarà de curar. Si aquesta persona no pot sortir d’aquest món a casa, aleshores la càrrega que porta és molt dura.
