El cineasta català Santi Trullenque es va mostrar il·lusionat i satisfet de poder presentar ‘El fred que crema’, un llargmetratge rodat íntegrament al Principat i que transporta l’espectador a l’Andorra de la Segona Guerra Mundial. Els protagonistes d’aquesta història són la Sara i l’Antoni, interpretats per Greta Fernández i Roger Casamajor, respectivament. El film es va preestrenar el passat 18 de gener a Cinemes Illa Carlemany.
Fotos: César De Pablos
Ha costat que ‘El fred que crema’ s’estrenés finalment. Per a tu, què representa el fet de ser a Andorra i presentar aquesta creació?
Personalment, representa un moment d’alliberament després de tot el sacrifici, l’esforç i la lluita que hi vam posar. També és motiu d’orgull, finalment, poder mostrar el resultat, especialment al públic andorrà. Que Andorra sigui el primer país a veure la pel·lícula és una deferència vers el país que ens va acollir i protegir durant la pandèmia. Espero que els andorrans s’hi sentin tan orgullosos com jo, rebin la pel·lícula com si fos seva i l’assimilin com a part del seu patrimoni cultural.
Govern d’Andorra us va donar suport per dur a terme el projecte cinematogràfic, però què remarcaries d’aquesta relació?
Destaco sobretot la voluntat d’endegar unes línies d’ajuda que van partir de la modèstia, però que han anat amb pas ferm perquè això es pogués consolidar. M’hauria sabut greu no correspondre a les expectatives, ja que sé que n’hi havia de molt altes, però avui comparec amb el cap ben alt. Estic molt content amb el resultat final de la pel·lícula… sembla fins i tot molt més cara del que en realitat ha costat en termes estrictament financers, un aspecte que considero important de posar en valor perquè soc una persona preocupada per l’economia del cinema i de la cultura en general, de com es financen i com es recuperen econòmicament. Aquesta és una cosa que els artistes i creadors hauríem de posar sobre la taula i ser sensibles.
Per a arribar a aquest punt de preestrenar ‘El fred que crema’ a les sales andorranes, vau haver de superar diferents obstacles, alguns molt significatius.
Ens sentim molt agraïts d’haver tingut el suport i acompanyament del govern andorrà. Remarco la paraula acompanyament, perquè va arribar la pandèmia i vam haver de suspendre el rodatge després de quatre dies d’haver començat.
Aleshores què vau fer?
Com que ens tancaven les fronteres, vam haver de marxar i deixar-ho tot enrere, amb els decorats muntats. A Casa Rull, per exemple, hi van quedar els camions carregats de material, de vestuari… Tot va quedar enrere pensant que hi tornaríem al cap de 15 dies. Al final, vam trigar set mesos a reprendre la producció, a refer-la, a repensar-la, a refinançar-la. Durant tot aquest temps, el Govern andorrà ens va protegir, ens va donar confiança i hi va apostar, perquè fer una pel·lícula és la suma de molts factors, és un miracle, és el resultat de la força de voluntat.
“‘El fred que crema’ ens diu que el mal existeix, que se’l pot combatre, que se’l pot vèncer, però no del tot, ja que aquest sempre existirà”
Podem dir llavors que hi heu trobat un bon aliat.
Sí, penso que aliat és la paraula, ja que també vam rebre suport tant en la logística com en la gestió de permisos. Com a director i com a convidat que ha hagut de viure aquí durant mesos, només tinc paraules d’agraïment vers Govern, el país i la seva gent. No oblidem que gairebé un 50% de l’equip és andorrà i penso que aquest talent s’ha de posar en valor.
Sense fer spoilers, de què tracta ‘El fred que crema’?
Tracta de moltes coses, però fonamentalment de la transformació d’una dona andorrana dels anys 40 vivint a l’alta muntanya. Després hi ha el rerefons històric amb una Segona Guerra Mundial en marxa, on Andorra és la representació d’aquesta cruïlla on conflueixen orígens, nacionalitats i religions. Fugint de la persecució alemanya, una família de jueus arriba a un poble andorrà on són acollits a casa dels protagonistes, la Sara i l’Antoni, enmig d’una tensió palpable en l’ambient. Aquesta tensió es va acumulant i va revelant el gran drama de la pel·lícula que gira al voltant d’una gran tragèdia en la família de la Sara.
Què ens diu ‘El fred que crema’?
‘El fred que crema’ ens diu que el mal existeix, que se’l pot combatre, que se’l pot vèncer, però no del tot, ja que aquest sempre existirà. La pel·lícula ens mostra que els llops existeixen, ja que ‘El fred que crema’ és una narració invertida del conte de la Caputxeta i ens indica que els llops s’han de caçar, perquè a aquests mai no se’ls pot ensinistrar i no canvien la seva manera de ser. La Sara és la nostra Captuxeta particular i és qui pren les grans decisions i agafa les regnes del seu destí i, a través del coratge, s’enfrontarà al llop.
Després de tot el que ha comportat la materialització d’aquest projecte, quina sensació esperes causar en els espectadors?
Jo espero que els andorrans se sentin orgullosos de veure que, a través d’una història molt local, realment estem explicant una història universal que s’ha repetit al llarg dels anys arreu del món. Andorra no és una excepció, tampoc no és un país aïllat, ja que és una part de l’imaginari col·lectiu i també pot ser escenari de grans històries d’amor i d’aventura, de grans drames i tragèdies, sense que això sigui una anomalia. Andorra forma part de les històries que han donat forma al món.
