Rosell va concedir aquesta setmana una entrevista al programa ‘Viajando con Chester’ que presenta Risto Mejide. Al llarg de la conversa, celebrada, justament a l’antiga presó Model de Barcelona, es va repassar els 21 mesos. I qui fou president del Barça no va perdre l’ocasió de denunciar la injustícia que, considera, van patir tots dos. I, especialment, Besolí. “Si jo era innocent, ell ho era vint cops més; i amb l’agreujant de l’accident del seu fill”, afirma. “Es va assabentar que el seu fill quedaria tetraplègic quan ja era a la presó; li va dir la seva dona en una d’aquestes trucades de cinc minuts al dia que li deixaven fer” L’empresari català, que va rememorar com va anar la detenció, la seva entrada a Soto del Real i la seva adaptació a la pèrdua de llibertat, ha relatat com el seu amic andorrà” va patir molt”. I és que, recorda, l’accident del seu fill va tenir lloc poc abans de l’operació que els va portar al centre penitenciari. El jove, doncs, “estava a la Vall d’Hebron i l’esperança, llavors, era que la medul·la no s’hagués trencat del tot”. Malauradament, així era. I Besolí “es va assabentar que el seu fill quedaria tetraplègic quan ja era a la presó; li va dir la seva dona en una d’aquestes trucades de cinc minuts al dia que li deixaven fer”. Va ser un cop duríssim: “ho va passar molt malament”. I tampoc en aquests moments tan complicats va trobar una mica de comprensió per part de la jutgessa Carmen Lamela. “Vam demanar que el deixés sortir per donar una abraçada al seu fill. No li van deixar”, relata Rosell. Un moment on no va amagar la seva indignació: “la part humana, hòstia!”. De fet, afirma que “m’agradaria poder seure amb ella i demanar-li per què ho va fer, ja que aquestes coses no haurien de passar al nostre país”. És aquest un dels motius pels quals s’ha querellat contra la polèmica jutgessa. L’expresident del Barça ha aprofitat per posar en relleu que “aquest temps a presó no ens el tornarà ningú”. I admet que van viure moments durs, especialment cada cop que se’ls denegava una petició de llibertat -fins a tretze vegades-. “Per dins, jo m’ensorrava”, admet. En canvi, “per fora, no”. I és que “no li volia demostrar al Joan”. Tots dos tenien una mena de pacte tàcit: “Ens aixecàvem la moral un a l’altre”. Per això, Rosell només té paraules d’elogi cap a l’empresari lauredià. “Tota la vida li hauré de donar les gràcies. Va ser un campió”, assegura. Especialment per un moment en concret. Quan van tenir l’opció de sortir en llibertat, això sí, amb un alt cost. “Tota la vida li hauré de donar les gràcies. Va ser un campió” “Un dia em va venir a veure l’advocat. Tenien un acord de conformitat amb la fiscalia. Feia un any i mig que estaven a presó. Jo m’havia de declarar culpable. Em posaven dos anys de presó i una gran multa”, relata. Continua explicant que “li vaig demanar ‘de què em declaro culpable” i em va dir que la fiscalia ja s’inventaria alguna cosa”. El lletrat li va apuntar que “era millor això que anar a judici”. La seva primera resposta va ser contundent. “No”. Quan anava cap a la cel·la, però, “pensava que era egoista per haver decidit per mi sense pensar en el Joan, que tenia el fill”. Ja amb el seu company de reclusió a davant, “li vaig dir que sortíem l’endemà si acceptàvem la culpa i que ell era l’única persona del món que em faria canviar d’opinió perquè estàvem junts en això”. I la resposta de Besolí també va ser clara. “Em va contestar que si jo resistia, ell també. Amb dos collons”, explica Rosell. Un fet més que agrair-li al seu amic andorrà: “Si hagués dit que sí, hauria acceptat l’acord, però ara seria un delinqüent”.
