El treballador era xofer a una empresa d’autobusos que al·legava que, per culpa de la pandèmia, la seva activitat de transport col·lectiu de persones s’havia hagut de paralitzar, fet que havia provocat “una manca de liquiditat”. L’empleat, des del 2004 al servei de la dita societat, denunciava que durant l’estiu del 2021 va percebre amb considerable retard el seu sou fet que li provocava “evidents perjudicis econòmics”. De fet, en algun dels casos es trobava en situació d’ERTO. “Aquesta situació post pandèmia i l’aturada temporal de la seva activitat tampoc justifiquen per si mateixes la situació financera que es pretén va impedir l’abonament puntual del salari al treballador, per quan precisament per contrarestar les mateixes es van crear i atorgar ajudes públiques de les que justament es va beneficiar la societat defenent”, apuntat la sentència Vista aquesta situació, va optar per al·legar “incompliments” previstos a la Llei de Relacions Laborals per presentar un desestiment que considerava justificat. Entenia que, llei a la mà, se l’havia d’indemnitzar com si hagués estat acomiadat de forma indeguda. A la seva demana davant la Justícia, reclamava una indemnització de 37.508,71 euros bruts, a banda que aquesta quantitat havia de cotitzar a la CASS. La Batllia no li va donar, però, la raó. Argumentava que l’empresa “va justificar adequadament el retard en el pagament del salari (…) en les serioses dificultats econòmiques sofertes amb posterioritat a la pandèmia”. I, per això, l’home va anar al Superior, on ha tingut major fortuna. Els magistrats de la sala civil recorden, en primer lloc que “el salari no és qualsevol deute, ja que constitueix un caràcter vital i un element de la seva dignitat personal”. Per tant, mereix una especial protecció, incloent-hi el fet que s’ha de pagar “en temps adequat”. No fer-ho suposa “una greu violació del contracte laboral que constitueix una vulneració dels drets del treballador i fonamenta l’acció rescissòria del contracte laboral mitjançant el seu desestiment”. Es remarca, a més, que qualsevol retard “s’ha de justificar adequadament”. I no val, apunten, que s’al·legui l’existència de dificultats econòmiques. Per al tribunal “aquesta situació post pandèmia i l’aturada temporal de la seva activitat de transport col·lectiu de persones tampoc justifiquen per si mateixes la situació financera que es pretén va impedir l’abonament puntual del salari al treballador, per quan precisament per contrarestar les mateixes es van crear i atorgar ajudes públiques a multitud d’empreses en forma d’ERTO als treballadors, entre d’altres, de les que justament es va beneficiar la societat defenent”. Així, s’entén que és correcte considerar “justificat” el desestiment del treballador, tot posant en relleu que “ni tan sols la situació d’ERTO no permetia a les empreses deixar de satisfer el salari dels treballadors, sinó que n’havien d’assumir almenys el 25%”. Per això, s’estableix que la sortida de l’empleat ha de fer-se amb una indemnització. En aquest cas, per la suma de 31.486,43 euros, un import que també caldrà declarar a la CASS. També es condemna la societat a abonar les costes de tot el procés.
