Fa uns dies, un aficionat als videojocs anònim va lamentar al seu compte de Twitter que el català no estigui disponible a “l’esperadíssim Hogwarts Legacy“, el videojoc de rol inspirat en la saga de Harry Potter que segurament serà un dels més venuts de l’any. “Ni doblatge, ni subtítols, i ni tan sols la interfície en català”, deia. El noi, un estudiant de física de 20 anys segons la seva descripció, assenyalava que “els videojocs són els grans oblidats en la lluita per la normalització del català i això ha de canviar”. “També hem de poder jugar en català!”, afegia. En poques hores, el missatge va tenir 6,4 milions de visualitzacions i més de 4.000 cites, la majoria amb crítiques, mofes i insults contra el català (i, de passada, contra la condició d’homosexual del noi, que acompanyava el seu nom amb una bandera de l’arc de Sant Martí). ¿Com pot ser que una piulada des d’un compte personal de Twitter amb 1.140 seguidors es viralitzi? I ¿per què senzillament demanar més català pot generar tant d’odi?
