Perquè aquí rau la clau de la sentència. De si serà condemnatòria o absolutòria. El mateix president del Tribunal de Corts, Josep Maria Pijuan, ha avançat que s’optarà pel segon cas. I no pas perquè es consideri que la processada no va donar la plantofada. Els fets van tenir lloc l’octubre del 2019 i tot el procediment, després de la denúncia de la mare de la menor, es va encetar més de sis mesos després. Com que la infracció comesa tot just seria una contravenció penal, aquesta hauria prescrit. En certa forma, tot fa pensar que la sentència de Corts serà absolutòria per la prescripció i que tot acabarà a mans del Superior, que serà qui dirimeixi si la llei òmnibus afectava també els procediments penals Tot depèn dels efectes que es consideri que tenia la primera llei òmnibus aprovada arran de l’esclat de la pandèmia. Aquesta va suspendre molts terminis judicials en àmbit civil i administratiu. Pijuan, així ho ha explicat. Entén que no afectava, però, l’àmbit penal. I, per tant, es mostren partidaris de la prescripció. Per a la fiscalia, en canvi, no és pas així. I, per això s’entén que l’acció es pot castigar. De fet, el ministeri públic ha demanat dur tota la vista fins al final. Amb les declaracions de la mateixa acusada i dels testimonis, mare de la nena inclosa. I entenen que els fets quedaven prou provats, han demanat la condemna de la professora per una contravenció penal de maltractament lleu. La pena, un mes d’arrest nocturn condicional. Com ha dit la mare, el càstig seria més simbòlic que una altra cosa: que quedés a l’historial de la polèmica docent. Tot plegat, el més probable és que depengui de segona instància. És a dir, del Superior. Una possibilitat que fonts properes al cas han apuntat és que fiscalia presenti recurs contra una més que possible sentència absolutòria. I que siguin el magistrat d’aquest Tribunal els qui marquin jurisprudència sobre els efectes de la llei òmnibus. Pel que fa al cas en sí, la sensació és que, si no hi hagués prescripció, la culpabilitat seria una possibilitat força real. La mestra ha volgut explicar que no va donar cap manotada al cul de la nena. Tot era, ha afirmat, un cop perquè agilitzés la seva marxa. Les declaracions de la mare de la menor, de la directora del centre i d’una col·laborada educativa de la mestra en qüestió es desprèn que el comportament de la processada no era pas el més adequat per a nens de curta edat La sensació de la menor, de tot just tres anys en el moment dels fets, era ben diferent. La seva mare ha revelat que arran de l’arribada de la docent a l’escola francesa on va exercir el caràcter de la filla “va canviar molt”. Així, ha relatat “molts cops jugàvem a mestres i ella de seguida em deia que estava castigada”. Fins que un dia “anant cap a casa, em va explicar que li pegava”. Més tard, fent un joc, “li vaig demanar un altre cop i em va dir que li donava al cul i que li feia mal”. Tot plegat va fer que la víctima “estigués més trista i agressiva”. Parlant amb altres pares, el comentari inicial va ser que “no passava res”. En canvi, quan “els vaig demanar que fessin el mateix joc”, dos dies després “em van parlar de maltractaments”. Així, “els castigava, els deixava sols a alguna classe i era molt brusca. A vegades fins i tot els donava cops al clatell”. De fet, l’associació de pares, fins i tot, hauria acabat fent una carta relatant tot plegat a la direcció del centre. Un dia la va confrontar directament. “A l’inici m’ho va negar tot, però després va acabar admetent que li havia donat al cul”. La versió ha estat confirmada posteriorment per la directora del centre, que ha explicat que la processada, que ara treballa a un altre col·legi del país, també li havia reconegut els cops. Per acabar d’arrodonir les declaracions, ha testimoniat una col·laboradora educativa, que durant un temps va treballar amb l’acusada. I que, justament, va decidir marxar per “coses que veia i que hauria de poder fer”. Per exemple, “castigar-los a una cadira, parlar de forma agressiva o ficar-los sota bancs”. I “com que jo no callava i no li deixava fer, la relació va acabar sent molt dura”. Tant que va acabar agafant la baixa. La mare ha renunciat a qualsevol quantitat com a indemnització. Vol, això sí, que, ja que “aquesta senyora continua fent classes, li quedi una taca al seu expedient, que se sàpiga què feia als nens”. En tot cas, tot apunta que, per ser així, caldrà esperar a veure quina interpretació fa el Superior de la Llei òmnibus.
