Especialment, la UE vol garantir-se que en matèries com el blanqueig de capitals i el finançament del terrorisme el sistema supervisor nacional, és a dir, l’Autoritat Financera (AFA) en aquest cas, segueix els estàndards europeus i té les eines per fer complir als operadors allò que toca en cada moment. Vol assegurar-se Brussel·les que els mecanismes de control són idèntics que els que s’usen a la resta de països de la UE i en aquest escenari, això també implica la UIFAnd. Aquestes demandes s’inclouen en un informe tècnic elaborat pels negociadors europeus que ja ha estat remès a la delegació andorrana. El sistema financer andorrà -que va més enllà dels bancs, atès que cal tenir en compte les asseguradores, les gestores de fons o els mercats de capitals- estaria relativament neguitós, o com a mínim expectant, davant la posició comunitària, encara que confiat que es podran acomplir les exigències. També, que es donaran els terminis necessaris d’adaptació i que el procés s’anirà fent per trams. [related:articles:1] Més enllà d’això, no sembla que hi hagi d’haver cap altra camí que no sigui l’acostament a Europa des del sector financer. Això sí, s’exigeix igualtat de condicions si una sucursal d’un banc europeu qualsevol pot tenir el dret d’establir-se al Principat. Ara, la igualtat de condicions també l’exigeix Brussel·les respecte dels bancs andorrans i les condicions, mecanismes i comportaments amb què s’actua. Europa no vol cap ensurt si finalment algun banc s’estableix al Principat i gràcies als controls que es puguin fer (o deixar de fer) a Andorra pogués transgredir el mercat financer europeu. En tot cas, l’informe en qüestió ve a dir que perquè hi hagi una plena igualtat de condicions, perquè es pugui establir un acord d’associació en matèria financera sense que es puguin plantejar dubtes, probablement el millor seria que el Banc d’Espanya -com el de França en el cas de Mònaco o el d’Itàlia quant a San Marino- passi a ser el supervisor global de la plaça financera andorrana. Bé, podria ser el Banc d’Espanya o el de França. I, òbviament, els respectius països hauríem d’acceptar també l’escomesa plantejada.
