La primera i la segona plantes ja han estat ‘entregades’. Això vol dir que l’obra grossa ja s’ha donat per acabada i que, per tant, l’explotador del negoci ja pot començar a perfilar detalls. La tercera i la quarta plantes han de veure la llum des d’ara fins al 19 de febrer. Sembla complicat, però el director general de la companyia, Ivan Armengod, és optimista. (Està convençut que serà possible. És el marge necessari per poder alçar el teló el 4 de març). Igual com està convençut que, per un camí o altre, entre cables que pengen del sostre, màquines encara embolcallades i operaris que folren columnes de decoració amb vellut verd, acabes arribant a allí on vols anar. Ivan Armengod donant compte d’alguns dels espais. Jocs haurà invertit, potser, una trentena de milions en l’edifici. Qui sap si més. Assegura Armengod que oficialment no es faran números fins que tots els números estiguin tancats. Però, caram, alerta, tot s’ha disparat, en el món de les obres. I en les del casino, en les d’UNNIC, també. Posats a esmentar xifres, algunes més: 189.000 usuaris, clients, són els que esperen anualment per anar més o menys bé. 1.180 persones de màxim hi podria haver en l’equipament. I les perspectives són poder tenir els espais principals -restauració i sales de jocs- ocupats de forma diària -o almenys sempre que estiguin oberts- a l’entorn del 40% de la capacitat. Posem-nos a esmentar xifres: 189.000 usuaris, clients, són els que esperen anualment per anar més o menys bé. 1.180 persones de màxim hi podria haver en l’equipament. I les perspectives són poder tenir els espais principals -restauració i sales de jocs- ocupats de forma diària -o almenys sempre que estiguin oberts- a l’entorn del 40% de la capacitat UNNIC ocuparà més de dos centenars de persones dividides en tres grans àrees: restauració, jocs i ‘backoffice’. Les dues primeres plantes -una de màquines, l’altra de taules, de joc d’atzar sempre parlem- tindran control d’accés. I qui el superi tindrà lliure camí a les plantes tercera i quarta, les que acullen el gran restaurant de l’equipament i la zona d’esdeveniments. Les dues plantes superiors, la darrera amb terrassa encarada a Prat de la Creu, podran acollir menors -si escau- i clients que pel que sigui no superin els controls. Evident, si es tracta d’un terrorista, ni a la primera ni a la quarta. (Cada planta, per cert, té un espai central escortat per un altell que serveix de mirador però, alhora també, de lloc reservat, com una mena de cova). L’equipament té tres plantes soterrànies d’aparcament. Però tot just són una cinquantena de places. L’estacionament haurà d’estar garantit amb acords amb el comú d’Andorra la Vella i altres opcions que s’escaiguin. En aquestes plantes soterrades també hi haurà espais -que es podran llogar, per exemple- on fer-hi presentacions diverses. Del que escaigui. Un club de futbol que vol anunciar un fitxatge estrella. Per exemple. Bé, si és molt estrella, potser UNNIC facilitarà l’accés a alguna altra planta. Sí, certament, les apostes electròniques esportives hi tindran el seu racó. També la gastronomia d’un cert luxe i espectacles que s’han d’acabar de definir. Armengod té clar que el casino, UNNIC, pot ser un canal de promoció d’artistes locals. De fet, de música n’hi haurà gairebé d’improvisada. Aquell cambrer que té dots de saxofonista i qui sap si un dia durant sis hores servirà copes i les altres dues les invertirà fent de fil musical. És ben bé que qui no arrisca no pisca. Jocs disposarà del suport de dues empreses d’esdeveniments del país i d’una tercera d’abast internacional per a la programació dels artistes de tota mena. Locals, sí, però internacionals, també. I en els dos primers mesos de vida d’UNNIC n’hi hauria d’haver algun de sonat. Rod Stewart queda descartat: el seu catxet pot ascendir als 700.000 euros i tampoc és que la butxaca estigui per a tals dispendis. Operaris treballant en una de les plantes superiors del recinte. Ho ha fet el nou director general de Jocs, que aterra al món de l’atzar no pas per atzar però sí sense cap experiència en el sector. Ve del món farmacèutic, del ‘retail’, de la distribució alimentària o la restauració. Però del joc, no pas. “Surto de la meva zona de confort”, admet Armengod abans de submergir-se en una visita d’obres més. De mentida. Però agraïda. Entre operaris que treballen per posar bonic allò que ara -entre màquines que esperen ser connectades i aspiradores que han de treure la pols a la moqueta que engalana algunes escales- sembla poc menys que un camp de batalla. El casino. Obrin joc.
