Benvolgut senyor Josep Mtnz. No tinc el gust de conèixer-lo però he llegit recentment un article seu en un altre mitjà del país. Hi parlava de putrefacció. De país putrefacte en el sentit que hi ha massa coses al seu entorn podrides. Potser sí que hauria d’haver respost en el mitjà on vostè va escriure, però deixi-m’ho fer a través d’aquest Altaveu atès que ja em tenen en nòmina i tot i que esporàdic, en sóc col·laborador. Curt i ras per començar, senyor Mtnz.: comparteixo la seva anàlisi. I m’explico. Avisa que “hi ha governs amb corrupció i hi ha governs corruptes en la seva essència”. La diferència entre un i altre escenari rau en que en el segon cas, on la corrupció s’hi instal.la, va emparant-se dels diferents nivells de poder. La raó és fàcil d’entendre: jo et tapo el que tu has fet avui i tu em taparàs el que faré jo demà, i així es va escampant per tot l’edifici de poder. Passa de casos aïllats a ser sistèmic. Vostè ho il·lustra amb un reguitzell d’exemples: les incompatibilitats de Magallón, “l’oblit” de Jover de pagar els impostos, les sospites de comissions del cap de govern, l’afer de drogues en la que l’actual cap va estar-hi relacionat, la querella de les acadèmies d’idiomes contra el Govern, el ministre de Sanitat que passa a ser conseller de Grifols, els dos milions pagats a l’advocat per atacar BPA, el tràfec de la nocturnitat i secretisme de l’heliport, la negativa de facilitar la relació de crèdits tous impagat o la increïble querella a Carine Montaner per haver denunciat els sobresous que cobrava un conseller de la majoria. S’hi podria afegir -entre molts d’altres- el refús de l’AREB de donar els comptes de BPA, malgrat l’insistència del Tribunal de comptes. El comú denominador de tot plegat és que no passa res, o ben poc. “L’Estat és sempre poderós i encara més en un país petit com el nostre on el control sobre els organismes estatals és directe: avui et nomeno i demà et cesso, si vull. Això val pels mitjans que controla el Govern i d’altres que depenen dels seus afins” La corrupció esdevé sistèmica quan ha traspassat el perímetre estricte de la política i s’estén a altres sectors de la societat que en són col·laborardors necessaris: els poderosos, que, tal com diu, prefereixen “conviure amb ells perquè resulta més fàcil mantenir-los que canviar-los i els beneficis solen ser sucosos”. Estic també d’acord, Josep, en què la corrupció sistèmica va sempre acompanyada per l’abús de poder. Aquell que l’ostenta se sap impune, no tem a res, per que creu que ho te tot intervingut, tot fiscalitzat. Quan ho tens control·lat, te’n fots de tot. I sinó, que li ho preguntin a l’exministre Jover, que encara remena la cua pel Consell General, quan en qualsevol altre país estaria sota investigació judicial. L’Estat és sempre poderós i encara més en un país petit com el nostre on el control sobre els organismes estatals és directe: avui et nomeno i demà et cesso, si vull. Això val pels mitjans que controla el govern i d’altres que depenen dels seus afins. Com a curiositat, m’agradaria conèixer la seva opinió sobre la inevitable presència del ministre Gallardo en el patrocinat d’un diari català de molt prestigi en el seu especial andorrà dels dilluns. A la seva pregunta, “vosaltres penseu que la corrupció ha fet niu a les institucions del nostre país?”, li respondré que, malauradament, sí que n’ha fet de niu a les nostres institucions, però que no ve d’ara. Que un país tan petit hauria de tenir molts mecanismes per protegir la separació de poders i això no s’assoleix si el que mana nomena -directament o indirectament- els que haurien de defensar la legalitat. Que el sistema electoral, en el que un vot de Canillo val per molts més vots que en altres parròquies, és terra abonada per que la corrupció s’hi aposenti, per la més gran satisfacció dels del sistema. Que només una part petita de la població té dret a expressar el seu vot i aquesta circumstància facilita l’immobilisme en què ens trobem. Que cal canviar urgentment moltes coses per fer fora a això que vostè anomena, amb encert, putrefacció. Em permeto des d’aquesta tribuna invitar a d’altres lectors a respondre a la seva pregunta. Molt atentament ho dic. Li ho dic.
