És tard al vespre i parlem en un local de la placeta Sant Esteve sobre les darreres setmanes de la política andorrana i sobre la situació actual del país. Parlem sobre els cops de timó que ha viscut la gestió pública, sense un relat clar de com ha de ser Andorra els propers anys. Es mencionen també en la conversa (no sense consternació) els pactes, canvis de parella, i nous i vells matrimonis polítics que emergeixen d’una “pretemporada” electoral digna de telenovel·la. De fet, ens endinsem en unes eleccions en les quals, per extraordinari que sembli, tots els partits a excepció de Concòrdia són pares o fills dels altres partits: on la totalitat de formacions ha estat producte de divorcis i desavinences. Fa dies que des de Concòrdia parlem, per concórrer a les properes eleccions generals, amb persones i grups parroquials que comparteixen la nostra visió sobre el país. És de les parts més grates de fer política: debatre sobre com volem que sigui Andorra. Sobre què podem fer diferent i de quina manera. En definitiva, de quin model d’Estat pot donar una millor qualitat de vida a les persones que hi vivim. Són converses interessants en la mesura que apunten a destins concrets pel país. En el nostre cas el centre de moltes de les propostes que en surten és vetllar de manera més decidida per la protecció de l’entorn i de les persones: dels llocs i de les llars. Parlar no solament sobre com créixer més, sinó sobre com créixer més units i amb més qualitat de vida. “El rumb per a Andorra passa menys per l’homologació de les nostres lleis i més perquè aquestes esdevinguin una referència. Implica posar el futur del país a les mans de les persones que hi viuen; per les propostes a llarg termini, per la planificació i per la responsabilitat pública.” La prosperitat implica protegir millor el patrimoni natural i cultural. Cal una aposta decidida per cuidar el territori davant de la construcció allunyada del fons de vall, una millor gestió de recursos que es tornen escassos, i desenvolupar entorns de protecció reals per al patrimoni nacional. Prosperitat vol dir també prioritzar les oportunitats per les persones del país, permetent la inversió estrangera únicament en aquells casos en els quals aporta un atractiu diferenciador. No pot ser que Andorra tingui el mateix nombre d’habitants que fa dues dècades, que s’hi hagi construït molt més, i que alhora sigui tan difícil trobar un lloc on viure. És una gran contradicció que Andorra tingui tants pisos buits i alhora que els seus residents no trobin llocs on viure a un preu raonable. Són també necessaris espais i models de cohesió i veïnatge: llocs en els quals fer poble. A continuació tres propostes concretes per actuar sobre la diagnosi de més amunt. U, aprovar, com a primera iniciativa de la legislatura, una “llei del benestar”, amb objectius i indicadors concrets que mesurin el benestar des d’una perspectiva social, econòmica i mediambiental a quatre, vuit i dotze anys vista, i que orientin l’acció pública. Dos, crear un parc natural de caràcter nacional que encercli el territori, limitant-hi la construcció a les bordes i cabanes que històricament hi han existit, millorant les rutes, refugis i continguts accessibles, tot vetllant per mantenir la biodiversitat. Tres, augmentar significativament l’Impost de Transmissions Patrimonials per totes les compravendes d’immobles que no siguin per a primera residència, i prohibir temporalment la compra d’immobles a les persones no residents, com ha fet el govern canadenc. Sobretot, Andorra necessita un rumb clar. Per trobar-lo són necessàries propostes concretes, però també canviar la manera de fer política. És necessari parlar més del contingut de programa que dels acords electorals. Cal debatre menys sobre els efectes que una mesura té sobre els interessos d’una o altra família i més sobre el seu impacte per l’interès col·lectiu. El rumb d’Andorra ha de passar menys per l’homologació de les nostres lleis i més perquè aquestes esdevinguin una referència. Implica posar el futur del país a les mans de les persones que hi viuen; per les propostes a llarg termini, per la planificació i per la responsabilitat pública.
