“Soc una noia de Bonyolo, un poble de Réo, Burkina Faso, vaig néixer un 8 de març de 2001. Tot i la meva curta edat, la vida fins ara no m’ha estat especialment fàcil. Jo era estudiant, però no va durar gaire.” A continuació, la Sandrin, alumna del Centre de costura Yi-Jan, relata la seva historia en primera persona. Una història amb llums i ombres, que per molt impactant que sembli és només una entre moltes. Cada noia té una historia de vida diferent i totes tenen quelcom en comú, la costura ha sigut per a elles el camí cap a una vida millor. “Tot va començar a 6è de primària, quan un vespre desprès de l’escola em va cridar el meu pare i em va dir que segués, que havia de parlar amb mi. Quan em vaig asseure, em va dir, cito: si una noia va a l’escola és només per ser espavilada i saber parlar una mica de francès però no per ser algú en un futur. Estàs a la classe de CM1 (6è de primària), més que suficient. A partir d’avui te n’hauràs d’anar amb una de les meves germanes, aquesta decisió l’hem pres entre els adults de la família. Jo li vaig fer saber que no volia anar-hi, a mi també m’agradaria anar a l’institut perquè veia les meves germanes i amics que hi anaven després d’obtenir el CEP (Certificat d’Estudis Primaris). També li vaig oferir que potser després d’obtenir el diploma podria anar a casa de la seva germana. Però ell em va repetir que aquesta decisió s’havia pres entre els responsables de la família i va afegir que si m’hi negava em renegaria i no seria més la seva filla. Quan em va dir aquestes paraules, vaig tornar a casa i vaig plorar gairebé totes les llàgrimes del meu cos. Em vaig dir a mi mateixa que si em negava i el meu pare em rebutjava, què seria de mi? On trobaria un altre pare i un lloc on poder viure? Per això, quan el més vell de la família em va anunciar la notícia, vaig recordar les paraules del meu pare i vaig decidir acceptar. “Soc una noia de Bonyolo, un poble de Réo, Burkina Faso, vaig néixer un 8 de març de 2001. Tot i la meva curta edat, la vida fins ara no m’ha estat especialment fàcil. Jo era estudiant, però no va durar gaire” Va ser l’endemà al matí que em van dir que em preparés per la sortida. A la tarda em van remolcar i em van portar amb la germana del meu pare tal com havia sigut acordat. Interiorment, pensava que quan arribés a casa seva, seguiria l’escola, però no va ser així. Vaig esperar, però res. Només uns dies després, la meva tieta em va dir que em donaria com a esposa al germà petit del seu marit. Li vaig dir que no podia perquè en aquell moment només tenia 12 anys. Després d’aquesta resposta em va tractar com si no fos un ésser humà; insults, treballs forçats, no podia menjar tot i ser jo la que cuinava, etc. Un vespre em crida i em diu que aquí està el meu marit, jo vaig dir que no marxaria amb ell, i vaig plorar fins que el senyor va marxar. Aquell mateix vespre vaig dir-li que me n’anava a casa. El que no m’esperava va ser que tan bon punt vaig posar-hi els peus, el meu pare em va apallissar com si no em conegués, tant que vaig acabar uns quants dies a l’hospital. Després em van portar a casa meva, i tot seguit a casa de la tieta. Això va servir perquè paressin d’insistir amb el matrimoni, però el maltracte físic i psicològic va conitnuar. Va ser quan tenia 18 anys que la germana del meu pare em va tornar a dir que em donaria com a esposa al germà petit del seu marit. Llavors, jo ja era més intel·ligent i espavilada, i vaig fugir a Réo amb una de les meves tietes. Va ser ella qui es va preocupar per mi i em va deixar inscriure a costura. Aquí al centre hi ha dies que tinc per menjar i dies que no, també tinc el problema de l’escolarització. Els meus pares ho podrien pagar, però no ho faran perquè diuen que vaig negar el seu desig. Actualment estic amb un home i tenim un fill. No treballa, és comerciant de llenya. Va al camp, talla la fusta i torna a vendre-la al mercat del poble. Per cert, li agraeixo molt tot el que fa per mi malgrat la seva situació. Sovint em dona una mica de diners per menjar. Quan necessito alguna cosa com a eina de treball pel centre fa tot el possible per trobar-me-la. M’accepta tal com sóc i m’estima, i també al nostre fill. A nivell de centre estic cursant tercer i aquest mateix any he de superar l’examen del CQP (Certificat de Qualificació Professional). Prego a Déu per això i si aprovo amb èxit aquest examen, vull treballar com la nostra “maman” Sylvia per ajudar a totes aquestes noies que estan en la mateixa situació que jo: cap noia mereix ser tractada així i encara menys pels seus propis pares. Aquí al centre només som noies, ens portem molt bé. N’hi ha que no han de menjar cada dia o que no tenen el material de treball i entre nosaltres ens ajudem com cada dia ens ensenya la nostra mare (la fundadora del centre). Li agraeixo molt a aquesta dona haver-me acceptat al seu centre i tenir cura de mi i dels altres com pot. No és fàcil per a ella també, però el que demano al bon Déu és que la beneeixi encara més, que beneeixi les obres de la seva mà, que beneeixi la seva família, que beneeixi la seva feina i que faci créixer encara més el centre.” Amb testimonis com el de la Sandrine, sobren les paraules. Només puc sentir una admiració immensa cap a aquestes noies, igual que cap a la fundadora, una dona que es va quedar orfe de mare i de pare, sent això l’origen de molts dels seus problemes però també la força per acabar lluitant per donar una vida millor a totes aquestes noies, que travessen moments difícils com ella ho ha fet. Elles m’han ensenyat que malgrat les circumstancies, cal ser pacient i no perdre l’esperança, m’han ensenyat també la importància de la gratitud, el valor de la fe i la seva capacitat de resiliència. Desitjo que a tu, lector/a, aquesta història t’inspiri tant com a mi, per seguir lluitant per la justícia social, perquè totes tinguem una vida digna, un plat a taula i una llar, que ens tractin amb el respecte i l’estima que mereixem, i sobretot, que et doni la força per concretar les accions per dur a terme aquesta lluita.
